Són tres quarts de deu de la nit, i la foscor de l’estret carrer del Sol de Sabadell només es veu trencada per la llum intensa d’uns focus que enlluerna una façana al final del carrer. Si ens hi acostem veiem que els dos grans llums, són els encarregats de donar claror a la porta d’entrada al teatre, que duu el mateix nom que el carrer on el trobem, Teatre del Sol.
Una il·luminació que alhora serveix per enlluernar el cartell que ens presenta l’obra que avui s’estrena, i on s’hi pot llegit amb lletres grans: “Fuita”, una obra de Jordi Galceran.
Un cop superada la gran porta de ferro que presideix el Teatre del Sol hi trobem un rètol que ens indica que la sala és a la segona planta. Allà ja hi comença a veure moviment, es respira un aire d’estrena.
La gent va arribant mica en mica, com per exemple, una parella que conversen de manera distesa amb una altra parella sobre l’obra. El xicot d’ulleres negres sembla ser que és amic d’un dels protagonistes de la funció ja que n’explica algunes intimitats, com que porten dos mesos de preparació per aquesta estrena i que ja l’haguessin estrenat abans però que havien variat les dates perquè l’actor protagonista en Carles Prats no estava disponible.
Falten deu minuts per començar l’obra i arriben dues senyores molt ben vestides i sortides de la perruqueria, a elles se les nota una mica més nervioses, sobretot, perquè la seva filla és una de les actrius hi té molt a veure, però el que la posa més nerviosa és que avui la seva filla debuta com actriu a una obra d’aquesta envergadura.
Avui és vuit de Març, un dia com un altre qualsevol, si no fos perquè demà hi ha eleccions generals, i per tant ens trobem a una jornada de reflexió, però sembla que a ningú li importa massa aquest fet perquè ningú en fa.
Tot i que aquesta situació canvia quan a l’altre banda del replà, molt a prop de l’entrada a la sala principal, dos homes, es troben i es saluden efusivament, i el segon li diu amb un to divertit, que no hi ha millor manera de reflexionar el vot que anar al teatre, i el primer assenteix amb el cap.
La gent comença a entrar de manera ordenada cap a dins la sala on es representarà l’obra. En un primer moment és curiós el fet que l’escenari és a tocar del públic, com si aquest en formés d’alguna manera part del mateix, no hi ha gairebé una separació física.
Observant el públic queda palès que d’alguna manera tenen vincles en comú, perquè no hi ha filera on no s’hagi establert algun tipus de conversa, i per tant fa pensar que són vells coneguts, i que la seva coneixença no s’ha produït en aquell moment, si no que ve de temps, el que no sabem si és el teatre qui ajudat a aquest vincle d’amistat.
Bé però hi ha sempre el contrapunt, i un home situat a la penúltima filera d’espectadors comenta al seu company, que la decoració i la vestimenta dels actors al Teatre del Sol és molt més pobre que no pas la dels altres teatres que hi ha a Sabadell com pot ser la Faràndula.
De cop i volta es fa el silenci entre la gent, s’encenen el llums de l’escenari passen un parell de minuts i apareix el protagonista, l’Isidre Galí, el conseller corrupte, un paper que fa Carles Prats i la Vicenta, un paper que interpreta l’actriu Núria Roca, i cal dir que aconsegueixen també un feedback amb l’espectador molt autèntic des del principi.
Aquesta obra aconsegueix un clima d’implicació des d’un bon principi per part del públic que de ben segur seria impossible en una sala amb unes dimensions més grans. Trobar-te al mig d’una habitació, que és alhora el xalet del protagonista i que aquesta sigui l’única escena on transcorre tota l’acció ajuda a la participació per part del públic en tot moment.
Les interpretacions i els diàlegs que s’estableixen entre els dos protagonistes són d’allò més delirants i divertits. El públic cada vegada se’l veu més entregat, i ho manifesta amb rialles espontànies i continuades.
I llavors arriba el moment de la Iolanda, la prostituta que ha demanat l’Isidre Gali com a última voluntat abans de suïcidar-se. Un paper que interpreta l’actriu, Sónia Lopez, la filla de la senyora nerviosa que hi havia a l’entrada.
A la mare de l’artista se la nota nerviosa, inclús quan fa la aparició per primer cop la seva filla se la veu “senyar-se” suposem que encomanant-se a algú per ajudar la seva filla i demanant-li que tot li surti bé en la seva estrena teatral.
Però tornant al públic aquest seria un bon moment per preguntar-los als dos amics que parlaven de política abans de començar l’obra, si ja sabien abans d’entrar quina era la trama de Fuita, perquè si el que volien era fugir de la saturació política dels darrers quinze dies no sabem si aconseguiran el seu propòsit.
Les escenes es van succeint i la gent no para de riure, l’Isidre Gali, el conseller corrupte, continua el seu particular “calvari”, i la gent segueix tots els seus moviments i els acompanya amb uns grans somriures.
Però sens dubte, el moment més àlgid de la nit es produeix quan surt a escena Mariano o millor dit en Lluís Matas, un mític a les representacions teatrals a Sabadell, que amb més de vuitanta anys, encara avui fa teatre amb el mateix vigor que pot tenir un actor jove, i que rep un petit homenatge per part del públic en forma d’aplaudiment espontani.
Una situació força curiosa, el contrapunt a Lluís Matas i el seu Mariano, aquesta nit és la inexperta Silvia López al seu paper de Iolanda, tot i que es pot dir, que se n’està sortint prou bé.
L’obra està arribant al seu final, i cal assenyalar que els actors han aconseguit que el públic rigui i s’ho passi d’allò més bé, però sobretot, que estigui l’hora i mitja que durà la funció pendent en tot moment del petit escenari on transcorre l’acció.
S’ha acabat la funció, els llums s’encenen, el actors surten a saludar al públic fins a tres vegades, que els felicita amb forts aplaudiments durant gairebé cinc minuts de manera continua. Bona senyal per a una estrena!!!.
El noi de les ulleres negres i la seva xicota es mostren satisfets i comenten algunes escenes més divertides de l’obra, les senyores més grans recorden amb emoció el moment de l’ovació al mestre Lluís Matas, en senyor que criticava abans, dona el seu vist - i –plau i assegura que el nivell dels actors i l’obra en general han estats per damunt de les seves expectatives.
Els amics surten tot rient i xerrant, i a un dels dos se li escapa una frase prou eloqüent: “No volies polítics, doncs tres tasses”, però després reconeix que ha rigut molt i s’ho ha passat molt bé.
El públic que ha presenciat Fuita per primera vegada, sembla força contenta, les primeres crítiques en calent són força bones.
La gent va baixant escales avall fins a la sortida del teatre, s’acomiaden els uns amb els altres i cadascú empren el camí de casa, mentre el carrer del Sol segueix igual de fosc que fa dues hores.
Si no fos pels dos focus que il·luminen el cartell de “Fuita” el que a partir ja podem dir que serà uns dels èxits teatrals de la temporada a Sabadell.
Per cert demà toca votar, segur que l’Isidre Galí no serà a cap llista de cap partit polític, però qui ens assegura que no n’hi haurà un de pitjor que ell?. Esperem que demà tothom vaig a votar i que no hi hagi una “Fuita” de vots a les urnes.
