dimecres, 30 d’abril del 2008

Elegy - La nova proposta d'Isabel Coixet

La directora catalana Isabel Coixet ens presenta una història d'amor entre una alumne universitaria i el seu profesor, tot un conquistador atrapat en un laberint de sentiments.
Coixet es converteix així en la primera directora que aborda la obra del famós i polèmic novelista i premi Pulitzer de ficció, Philip Roth.
A Elegy hi trobem el professor David Kepesh (Ben Kingsley), un carismàtic professor, que es vanagloria davant els seus companys de seduir a totes aqueles alumnes que vol, ja que aquetes jovenetes estan desitjant provar noves experiencies, tot i que té com a norma marcar una barrera infrenquejable entre el que són sentiments i pur plaer.

Però tota aquesta actitud de persona freda i calculadora pel que fa als sentiments se'n va a norris quan apareix al nou curs universitari Consuelo Castillo (Penelope Cruz) una atractiva alumne, que li fara perdre els estreps i li aconseguirà que la coirassa d'home dur se li faci a miques.

Consuela es converteix en una obsesió per a Kepesh però al final els seus gelos i les seves fantasies i pors de que ella acabaria per trair-lo i es buscaria algú més jove que ell, aconsegueixen destruir la relació entre ells.

Destrosat, el professor Kepesh veu passar el temps, i només té com objectiu a la vida el seu treball i a més pateix la pèrdua de bons amics.
Tot doncs sembla que se li ha girat en contra fins que passats dos anys Consuela torna a apareixer a la seva vida amb una petició desesperada que ho canviarà tot.

En resum la història ja ha estat molt tractada, joveneta estudiant que manté una relació "impossible" amb el seu professor, però a "Elegy" això només es converteix en el fil conductor, per què Coixet ens acaba parlant de temes com el sexe, l'amor, les absències, les pors, els desitjos, la bellesa, la por a la mort, etc...

Isabel Coixet deixa a l'aire unes quantes preguntes a "Elegy" com per exemple: Fins on podem estimar? Si arribem al sexe a partir d'estimar a una persona o si es a l'inrevés que arribem a estimar a partir del sexe?

Però sobretot la idea que se n'extreu de la pel·lícula "Eligy" i la pregunta que Coixet deixa per què cadascú la interioritzi , seria algú com: Per què als homes madurs els atrau tant i pot aconseguir fer trontollar el seu comportament, els seus idelas i la seva vida sencera, la bellesa i joventut d'una noia bonica. http://es.youtube.com/watch?v=g21Mmb6UuQI

diumenge, 27 d’abril del 2008

Cobardes - La consolidació de José Corbacho com a director

Desprès de la primera pel·lícula Tapes, on José Corbacho es va estrenar com a director, i va aconseguir un important èxit amb les històries divertides amb toc agredolç d'un grup de persones que vivien al mateix barri.

Ha arribat la segona pel·lícula Cobardes de José Corbacho que ha apostat per acostar-nos i una de les situacions de violència més estesa avui en dia de la nostra societat, la que pateixen milers de nens i joves a les nostres escoles, és a dir, ens parla del bullying escolar.
Les primeres crítiques que s'han escoltat contra la pel·lícula diuen que Corbacho ha caigut en els tòpics coneguts per a tothom, és a dir, el nen que pateix bullying per exemple pertany a una família de classe mitja mentre que els assetjadors pertanyen a classe alta. També que els professors de l'institut on passen els fets ni els psicòlegs puguin fer res per ajudar al noi, diuen que sona una mica a retòric.

Però al meu entendre, són crítiques que no han volgut veure més enllà, perquè un cop vista la pel·lícula te n'adones que no només es parla de la por del nen per la situació que li ha tocat viure, si no que parla de les pors dels grans, la dificultat dels pares per controlar el comportament dels fills i que cada dia es fa més evident, etc..
És a dir, no crec que només ens trobem una pel·lícula que parla de buylling en exclusivitat, i que només es centri en això, si no que parla de moltes de les pors que ens ha tocat viure, i que d'alguna manera no ens deixen ser nosaltres mateixos en el nostre dia a dia.
Sembla increïble però que un personatge com José Corbacho i Juan Cruz que venen tots dos del món de l'humor siguin gairebé els únics que s'atreveixin a parlar clar i de manera oberta de problemes que patim, i que en canvi cineastes de tota la vida, sempre es centrin en temes com l'amor, les relacions i tot aquests elements que com a societat no ens aporten res de nou.
Es per això que segurament molts dels crítics que coneixem com "els de sempre" acostumen a criticar amb vehemència aquest tipus de pel·lícules, sobretot si tenim en compte que els dos directors de Cobardes, són dos nouvinguts a la qüestió cineasta.

Al meu entendre, un film com el de Cobardes hauria d'estar subvencionat per les institucions i que fos d'obligat visionat per les escoles de tot el país, i d'alguna manera influir en la manera de fer del joves d'avui en dia, i que veiessin que l'actitud intolerant cap als companys no porta enlloc.

dijous, 24 d’abril del 2008

Un Sant Jordi integrador - Najat El Hachmi

A part del gran èxit, per tots ja apuntat amb anterioritat el de Carlos Ruiz Zafón amb el seu llibre "El juego del ángel", la gran vencedora de la Diada de Sant Jordi, ahir va ser l'escriptora catalana d'origen marroquí Najat El Hachmi.
El Hachmi i el seu llibre "L'últim patriarca" on posa de relleu els problemes generacionals de la gent jove del país que la va veure néixer, les normes estrictes de convivència, les dificultats d'adaptació a una nova cultura, i sobretot la dificultat de contraposar una idea de llibertat amb el món que viu la jove i les tradicions estrictes que li imposa el seu pare, en una clara mostra de xoc de civilitzacions.
Per tant Najat El Hachmi, realitza una mena de recull personal, de manera quasi autobiogràfica del que ha estat la seva vida, com de dur ha estat per ella adaptar-se a conviure amb unes noves normes que ella vol per a si mateixa i com el seu pare li impedeix gaudir-ne en llibertat i plenament.

L'èxit del llibre d'aquesta escriptora catalana d'origen a la Diada de Sant Jordi, té una doble significació d'alguna manera que un llibre escrit en català tingui tanta acceptació, sempre es bo per a la nostra cultura, però a més a més si aquest llibre està escrit per una noia d'origen magrebí, i ens explica la seva realitat personal, a través de la mirada de les tradicions i prohibicions que provenen d'aquella cultura.

És a dir, si ens preocupem de comprar i llegir un llibre que ens parla de com actuen i per què ho fan aquells qui cada vegada més formen part e la nostra societat, i a més ho fem de la mà d'algú que venint d'aquelles terres ha sabut integrar-se amb costums, idioma i manera de pensar més propera a la nostra.

Podem dir, doncs, que d'alguna manera l'èxit de Najat El Hachmi, també el podem considerar un èxit de la societat catalana, que d'alguna manera mostra així la seva majoria d'edat. I que com sempre s'ha dit Catalunya, es un país d'acollida, per tots aquells que volen formar-ne part d'una manera civilitzada.

divendres, 18 d’abril del 2008

Fuita de Jordi Galceran

Són tres quarts de deu de la nit, i la foscor de l’estret carrer del Sol de Sabadell només es veu trencada per la llum intensa d’uns focus que enlluerna una façana al final del carrer.

Si ens hi acostem veiem que els dos grans llums, són els encarregats de donar claror a la porta d’entrada al teatre, que duu el mateix nom que el carrer on el trobem, Teatre del Sol.
Una il·luminació que alhora serveix per enlluernar el cartell que ens presenta l’obra que avui s’estrena, i on s’hi pot llegit amb lletres grans: “Fuita”, una obra de Jordi Galceran.

Un cop superada la gran porta de ferro que presideix el Teatre del Sol hi trobem un rètol que ens indica que la sala és a la segona planta. Allà ja hi comença a veure moviment, es respira un aire d’estrena.

La gent va arribant mica en mica, com per exemple, una parella que conversen de manera distesa amb una altra parella sobre l’obra. El xicot d’ulleres negres sembla ser que és amic d’un dels protagonistes de la funció ja que n’explica algunes intimitats, com que porten dos mesos de preparació per aquesta estrena i que ja l’haguessin estrenat abans però que havien variat les dates perquè l’actor protagonista en Carles Prats no estava disponible.

Falten deu minuts per començar l’obra i arriben dues senyores molt ben vestides i sortides de la perruqueria, a elles se les nota una mica més nervioses, sobretot, perquè la seva filla és una de les actrius hi té molt a veure, però el que la posa més nerviosa és que avui la seva filla debuta com actriu a una obra d’aquesta envergadura.

Avui és vuit de Març, un dia com un altre qualsevol, si no fos perquè demà hi ha eleccions generals, i per tant ens trobem a una jornada de reflexió, però sembla que a ningú li importa massa aquest fet perquè ningú en fa.

Tot i que aquesta situació canvia quan a l’altre banda del replà, molt a prop de l’entrada a la sala principal, dos homes, es troben i es saluden efusivament, i el segon li diu amb un to divertit, que no hi ha millor manera de reflexionar el vot que anar al teatre, i el primer assenteix amb el cap.

La gent comença a entrar de manera ordenada cap a dins la sala on es representarà l’obra. En un primer moment és curiós el fet que l’escenari és a tocar del públic, com si aquest en formés d’alguna manera part del mateix, no hi ha gairebé una separació física.

Observant el públic queda palès que d’alguna manera tenen vincles en comú, perquè no hi ha filera on no s’hagi establert algun tipus de conversa, i per tant fa pensar que són vells coneguts, i que la seva coneixença no s’ha produït en aquell moment, si no que ve de temps, el que no sabem si és el teatre qui ajudat a aquest vincle d’amistat.

Bé però hi ha sempre el contrapunt, i un home situat a la penúltima filera d’espectadors comenta al seu company, que la decoració i la vestimenta dels actors al Teatre del Sol és molt més pobre que no pas la dels altres teatres que hi ha a Sabadell com pot ser la Faràndula.

De cop i volta es fa el silenci entre la gent, s’encenen el llums de l’escenari passen un parell de minuts i apareix el protagonista, l’Isidre Galí, el conseller corrupte, un paper que fa Carles Prats i la Vicenta, un paper que interpreta l’actriu Núria Roca, i cal dir que aconsegueixen també un feedback amb l’espectador molt autèntic des del principi.

Aquesta obra aconsegueix un clima d’implicació des d’un bon principi per part del públic que de ben segur seria impossible en una sala amb unes dimensions més grans. Trobar-te al mig d’una habitació, que és alhora el xalet del protagonista i que aquesta sigui l’única escena on transcorre tota l’acció ajuda a la participació per part del públic en tot moment.

Les interpretacions i els diàlegs que s’estableixen entre els dos protagonistes són d’allò més delirants i divertits. El públic cada vegada se’l veu més entregat, i ho manifesta amb rialles espontànies i continuades.

I llavors arriba el moment de la Iolanda, la prostituta que ha demanat l’Isidre Gali com a última voluntat abans de suïcidar-se. Un paper que interpreta l’actriu, Sónia Lopez, la filla de la senyora nerviosa que hi havia a l’entrada.

A la mare de l’artista se la nota nerviosa, inclús quan fa la aparició per primer cop la seva filla se la veu “senyar-se” suposem que encomanant-se a algú per ajudar la seva filla i demanant-li que tot li surti bé en la seva estrena teatral.

Però tornant al públic aquest seria un bon moment per preguntar-los als dos amics que parlaven de política abans de començar l’obra, si ja sabien abans d’entrar quina era la trama de Fuita, perquè si el que volien era fugir de la saturació política dels darrers quinze dies no sabem si aconseguiran el seu propòsit.

Les escenes es van succeint i la gent no para de riure, l’Isidre Gali, el conseller corrupte, continua el seu particular “calvari”, i la gent segueix tots els seus moviments i els acompanya amb uns grans somriures.

Però sens dubte, el moment més àlgid de la nit es produeix quan surt a escena Mariano o millor dit en Lluís Matas, un mític a les representacions teatrals a Sabadell, que amb més de vuitanta anys, encara avui fa teatre amb el mateix vigor que pot tenir un actor jove, i que rep un petit homenatge per part del públic en forma d’aplaudiment espontani.

Una situació força curiosa, el contrapunt a Lluís Matas i el seu Mariano, aquesta nit és la inexperta Silvia López al seu paper de Iolanda, tot i que es pot dir, que se n’està sortint prou bé.
L’obra està arribant al seu final, i cal assenyalar que els actors han aconseguit que el públic rigui i s’ho passi d’allò més bé, però sobretot, que estigui l’hora i mitja que durà la funció pendent en tot moment del petit escenari on transcorre l’acció.

S’ha acabat la funció, els llums s’encenen, el actors surten a saludar al públic fins a tres vegades, que els felicita amb forts aplaudiments durant gairebé cinc minuts de manera continua. Bona senyal per a una estrena!!!.

El noi de les ulleres negres i la seva xicota es mostren satisfets i comenten algunes escenes més divertides de l’obra, les senyores més grans recorden amb emoció el moment de l’ovació al mestre Lluís Matas, en senyor que criticava abans, dona el seu vist - i –plau i assegura que el nivell dels actors i l’obra en general han estats per damunt de les seves expectatives.

Els amics surten tot rient i xerrant, i a un dels dos se li escapa una frase prou eloqüent: “No volies polítics, doncs tres tasses”, però després reconeix que ha rigut molt i s’ho ha passat molt bé.
El públic que ha presenciat Fuita per primera vegada, sembla força contenta, les primeres crítiques en calent són força bones.

La gent va baixant escales avall fins a la sortida del teatre, s’acomiaden els uns amb els altres i cadascú empren el camí de casa, mentre el carrer del Sol segueix igual de fosc que fa dues hores.
Si no fos pels dos focus que il·luminen el cartell de “Fuita” el que a partir ja podem dir que serà uns dels èxits teatrals de la temporada a Sabadell.

Per cert demà toca votar, segur que l’Isidre Galí no serà a cap llista de cap partit polític, però qui ens assegura que no n’hi haurà un de pitjor que ell?. Esperem que demà tothom vaig a votar i que no hi hagi una “Fuita” de vots a les urnes.

dimecres, 16 d’abril del 2008

RISTO MEJIDE - ÉS UN PRODUCTE?

Ha començat una altre vegada O.T i amb ell també ha tornat Risto Mejide, el descarat, malcarat i inclús per més d'un, maleducat personatge que a través del seus comentaris gairebé sempre despectius omple el programa amb les seves interpretacions
Però alhora que participa com a jurat d'Operación Triunfo el controvertit publicista ha publicat un llibre que porta per títol: "El pensamiento negativo. Acierta mal y acertarás".


Si no fos pel currículum tan extens que té al món empresarial algú podria pensar que no té cap interès el que ens digui o el que pensi, però si ens acostem a la seva trajectòria laboral, si coneixem que va llicenciar-se per ESADE o que ha treballat per les companyies publicitàries més importants del nostre país, és evident, que el senyor Mejide no té res de vulgar i per tant ens fa pensar que la seva manera d'actuar no deixa de ser un paper que s'ha construït a la seva mida, i que es trobava a faltar a la televisió, i que anys enrere ja haviem vist a programes com Un, Dos, Tres, on apareixien els Super tacañones.


És a dir, en aquest tipus de programa que es tracta de jutjar com ho fan una sèrie de nois, sembla que han de tenir crítiques més o menys benevolents i que els serveixi per ajudar a crèixer com artistes. Però ara fa dos anys, al meu entendre algú de la productora Gestmusic, pensa que això s'ha d'acabar que cal donar-li un gir de 180º a aquesta situació i que cal buscar algú que faci de dolent de la pel·lícula i així crear controvèrsia segurament pel nivell no gaire elevat dels concursants en aquestes edicions.


Però aquesta decisió de Gestmusic té una justificació i un precedent clar. Noemi Galera, una altre component del grup del jurat tingui un "pike"verbal amb una de les noies que canten i això dispara el share televisiu fins a uns nivells desorbitats, i es per aquest motiu que pensen en posar algú que faci aquest paper de dolent de manera expressa. És a dir, veuen una manera de crear audiència i ho aprofiten.


Risto Mejide doncs al meu entendre interpreta un paper, més enllà que tingui un caràcter peculiar i que li agradi polemitzar, però qui el coneixen personalment asseguren que per a res té un manera de fer semblant al que acostuma a ensenyar durant les seves aparicions a televisió i als mitjans de comunicació en general.


Per tant torno a la idea que Risto Mejide, no deixa de ser en paraules seves un producte, que ha arrelat a la societat, només cal veure com durant els càstings del popular programa , l'ensenyàven més a ell que no pas a els nois que es volien presentar, avui per avui la gent quan veu aquest programa està més pendent a veure les nominacions que ell fa que no pas les actuacions musicals, en resum Risto Mejide és l'autèntica estrella de OT.


Pel que fa al seu llibre i si seguim amb la idea que es un producte, és evident, que no hi posarà res que no hagi dit o hàgim pogut veure durant les seves actuacions a la televisió o la ràdio, és a dir, si tenim en compte que la gent busca d'ell insults, crítiques poc mesurades, sortides de to i segons ell sinceritat en tot el que diu, és evident que el seu llibre està carregat de tot això, és Risto Mejide en estat pur, donant-li "canya" a molta gent i parlant de moltes actuacions en forma autobiogràfica en alguns casos.

En resum Risto Mejide no deixa de ser un "provocador al uso", un personatge que desprès de triomfar com a publicista i en la seva vida, però que trobava a faltar un èxit a nivell global, i va decidir un bon dia entrar en el show medi àtic i presentar un paper de dolent, que li ha funcionat molt bé.

Qui no entengui que és un paper el que interpreta s'enfadarà, qui el vegi com lo que és un producte predis senyat per ell mateix i la productora Gestmusic per donar més audiència al programa, entendrà que forma part d'un show i que d'alguna manera quan deixi d'interessar, doncs acabarà per morir d'èxit, i casos anteriors ja n'hi ha hagut més d'un i més de dos...

diumenge, 13 d’abril del 2008

Todos estamos invitados - La por de l'amenaça terrorista

"Todos estamos invitados" és la nova aposta del cineasta Manuel Gutierrez Aragón, on es parla de la situació gairebé desesperada que pateixen les persones que viuen amenaçades pel terrorisme d'ETA i que han de viure protegides i amb escolta policial.
La història de "Todos estamos invitados" repassa precisament la situació des de dues perspectives diferents, en primer lloc la d'un professor universitari, paper que interpreta José Coronado, i que el seu posicionament contrari a ETA li suposa la ira de bona part del seu alumnat, i el silenciós repudi dels seus antics amics i una amenaça de mort.
L'altre paper protagonista ( Oscar Janeada) és el d'un jove que pertany a la banda, i que mentre dur a terme un atemptat pateix un accident i perd la seva memòria.

El film transcorre doncs entre les pors del professor i la ment fracturada de l'altre, entre els deliris i els racons foscos de la memòria morta, i la realitat angoixant de qui sap que està amenaçat i perd la seva intimitat i alhora la seva identitat.
Una pel·lícula que de ben segur portarà cua, ja que el tema d'ETA sempre ha estat motiu de controvèrsia sobretot degut al tractament que se n'ha fet, precedents com La pelota vasca, de Julio Medem així ho demostren.

dissabte, 12 d’abril del 2008

BORIS GODUNOV - LA FURA DELS BAUS

La Fura dels Baus, porta al Teatre Nacional la obra Boris Godunov, una recreació del fets que van tenir lloc a l'octubre del 2002 quan un grup de 42 txetxens van segrestar 850 persones a un teatre de Moscou.

Però aquest fet només es l'excusa per començar un repàs al fet del terrorisme, tant de moda als nostres dies i a través del diàleg que s'origina entre els actors i el públic, es pretén en paraules del seu director, Alex Ollé: "buscant a l'interior de la gent i també a les seves pors".

Els espectadors de l'obra són convidats a adoptar el punt de vista dels que van ser víctimes del segrest del Dubrovka, tot i que no hi participa de manera activa si que d'alguna manera és converteix en un més dels protagonistes de l'obra, ja que principalment els busca la seva reacció en tot moment.

Boris Godunov és un muntatge teatral molt elaborat, que aconsegueix commoure el públic, però tot i que el que pot semblar en un primer moment, no ho fa des del punt de vist físic, és a dir, no pretén intimidar al públic si no que busca fer pensar, per tant és més un terror psicològic que no pas físic.

Una obra que buscar una reflexió de l'espectador a l'estat de por que viu el món envers el terrorisme desprès dels atemptats del 11-S als Estats Units o l'11-M a Madrid, i que per aconseguir-ho doncs els fica en una situació extrema.

Alhora una reflexió també que es fa a un teatre, el mateix espai on es van produir els fets al que fa referència i on ningú es podia pensar que s'introduiria un element terrorista com aquell, trencant la idea que als teatres si anava a veure coses grates i positives

Amb una escenografia austera (que sembla que sigui del propi teatre) i una cortina on s'hi projecten diferents escenaris virtuals i imatges de vídeo, i que ens traslladem a través d'ells a llocs que han patit el terrorisme i el mal per culpa dels conflictes armats i la poca capacitat moltes vegades dels nostres polítics per arreglar determinades situacions.

En resum una obra molt recomanable per aquells que busquin un teatre de compromís, però que també estiguin disposats a presenciar una funció dura amb un to dur i que pot acabar per "esquitxar" al espectador, però que busca d'aquesta manera fer reflexionar a la gent sobre els perills del món en que vivim.

dimarts, 8 d’abril del 2008

L'il·lusionista Sergi Buka a la Sala Petita del TNC

L’il·lusionista Sergi Buka ens vol fer entrar de ple en el regne de la màgia, de les ombres i de la imaginació.
Un joc amb les ombres que aconsegueix transportar-nos i fer-nos entrar en diferents paisatges amb uns personatges que només existeixen a la nostra imaginació o que ell amb la seva hàbil dot, aconsegueix fer aparèixer i fer-nos gaudir de l'espectacle en tot moment.
Sergi Buka neix a Barcelona el 1974, va ser guanyador del Gran Premi Extraordinari al Congrés Nacional de la Màgia (Sant Sebastià, 2002) i del premi Mandrake d’or a l’originalitat (París, 2004), és un especialista prodigiós que treballa amb una màgia plena de sensibilitat i força que el converteix, a més d’artista, en creador d’il·lusions.


Un espectacle el d'Umbra que pot en un principi semblar destinat a públic més jove, o inclús a nens per la seva tipologia, però que un cop es veu la reacció del més grans, te n'adones que és un espectacle dirigit a tots els públics , ja que Buka aconsegueix involucrar a tothom qui presencia el seu espectacle.
Umbra es podrà veure els dies 5, 6, 13,20 i 23 d'Abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

dilluns, 7 d’abril del 2008

QUI TRIA LA INVERSIÓ CULTURAL QUE FA L'ESTAT?

El nostre país com qualsevol altre té unes despesses en molts terrenys, també en el cultural, degut a que el nostre govern i més concretament el Ministeri de Cultura, inverteixen diners públics per aconseguir adquirir un determinat quadre o obra i exposar-la més tard a un dels museus d'arreu de la nostra geografia.

Aquí caldria plantejar-se la pregunta, si això és realment correcte o d'alguna manera s'està pervertint a cultura amb aquesta manera d'actuar, potenciant unes determinades cultures d'èlit i d'alguna manera deixant de banda unes altres.


Al meu entendre, hi ha un fet que es força greu i és el següent, trobo que es indefensable per part dels organismes públics que facin una despesa de diners grans per adquirir una obra, és a dir, que es gastin directament diners nostres i que a més a més , tinguem que pagar uns diners per accedir als diferents museus per admirar l'obra que han comprat.


Una manera d'actuar que d'alguna manera carrega sobre el públic i alhora contribuent dues vegades el seu cost. La gent ha de saber que els quadres que s'exposen als diferents museus que gestionen els diferents governs, els pertanyen i per tant crec que d'alguna manera l'accés als mateixos caldria que fossin gratuïts.


Però un fet encara més greu, és el benefici que una manera d'actuar determinada per part del govern pot afavorir a una entitat privada o inversor privat, per exemple, en una partida d'un determinat pintor.


És a dir, si surten a subhasta o es venen vint peces d'un determinat pintor, i l'estat decideix ( la qüestió seria conèixer qui es qui pren aquesta decisió!!!) comprar-ne deu, és evident que les altres deu peces que puguin caure en mans de privats, tindran un preu desorbitat.


La meva opinió es contraria totalment a que es produeixi una situació d'aquest tipus, és a dir, mai una inversió de l'Estat, per molt important que sigui l'obra ( o així els interessi vendre'ns-la) pot portar en si mateixa afavorir a qui adquireixi una obra d'aquest pintor, escultor, etc...


Per què si s'actua d'aquesta manera, ens farà sospitar que si jo sóc la persona encarregada de triar per quines obres aposta el Ministeri de Cultura, puc "xivar-li" a una persona propera a mi, i amb jugant a especular, treure'n un redit econòmic més que evident.


Per tant, les inversions culturals per part del Govern, haurien d'estar més que justificades, i no caure en l'arbitrarietat, en l'ocultisme, etc...Com per exemple, els darrers anys on els governs espanyols han signat diferents acords amb entitats com la Fundació Thyssen, per la cessió de determinats quadres a canvi d'una suma de diners.


Realment aquests quadres són tants importants per la gent del carrer, la gent consumeix tanta cultura de museus? Estan tots els museus de casa nostra plens de gom a gom?. Que seria dels nostres museus si no fessin visites els estudiants i els turistes?
I si això li afegim que per exemple a Catalunya el museu més visitat es el del F.C.Barcelona i l'exposició més visitada ha estat el darrer any Body's que no tenen res a veure amb pintura, crec que és una despesa pública del tot prescindible.


Penso sincerament que des de l'Estat s'hauria d'apostar per potenciar d'altres tipus de cultura més popular i propera i deixar aquest tipus de cultura per entitats i museus privats. Els organismes públics han de vetllar per tothom i no afavorir de manera tan clara a determinats interessos particulars que acabaran sent els únics beneficiats en aquesta aposta de l'estat per la cultura d'èlit.

Inversió Pública & Inversió Privada a la cultura

La cultura ha de ser un bé comú, i com a tal arribar a tothom, per tant creiem que la gestió i promoció cultural també hauria de venir promoguda per la gent, i qui volgués aportar quelcom en forma de subvenció econòmica, i d’aquesta manera evitar la ingerència sistemàtica dels agents públics.

Som conscients que aquest pensament pot perjudicar a segons quin tipus de cultura, ja que si les institucions publiques no inverteixen en cultura, podem trobar-nos que els patrocinadors o persones disposades a invertir diners en cultura d’alguna manera només ho facin en allò que a ells els agradi, i per tant, afavoriran una cultura elitista.
O també que només invertirien on en poguessin treure un rèdit econòmic i per tant es mercantilitzarà molt la cultura.

Però, es evident que per contra del que es pot pensar que les institucions públiques prenguin partit en l’organització i promoció de tot tipus de esdeveniments culturals no assegura que s’afavoreixi la cultura de minories, subvencionant espectacles alternatius, que van destinats a un determinat públic,
És a dir, la mateixa idea de por que pot generar una cultura subvencionada amb aportacions privades de que només beneficiaria a uns pocs, s’ha demostrat que quan els diners provenen de l’àmbit públic tampoc es busca beneficiar a tothom per igual.

Per exemple, la aparició cada dia de més grups culturals privats, associacions teatrals, etc i de moviments contracultura, és un clar exemple que la intervenció de les institucions per tal de fomentar la cultura és un fracàs, almenys al nostre país.
També les institucions d’alguna manera només promocionen espectacles o artistes sovint propers ideològicament al seu pensament, sigui quin sigui, i prioritzen també el que sigui un espectacle que arribi a la major quantitat de públic possible, és a dir, es té més en compte la quantitat que la qualitat.

Per tant, creiem que els més idoni seria que la cultura fos impulsada per capital privat, i això si retrocedim en el temps, no seria un fet nou, ja que cal recordar que fa anys enrere tots els creadors culturals ( pintors, escriptors, etc..) tenien algú que els tenia com assalariats i disposaven del seu coneixement per tal de realitzar qualsevol obra.

Més tard, es va estendre la idea que eren les institucions públiques qui havien de realitzar aquesta feina de gestió de la cultura, però es evident que d’alguna manera no han aconseguit el seu propòsit, ja que no arriben a tothom.

Per tant, apostem per un mecenatge i promoció cultural que tingués al capital privat en el seu promotor per intentar garantir d’aquesta manera que el terreny polític no interferiria en el món cultural.

Una promoció cultural privada que al nostre entendre si que hauria de rebre ajudes per part de les institucions en forma de avantatges fiscals, és a dir, premiar o ajudar i fomentar des de les institucions que la gent apostés per la cultura i per invertir-hi.

dijous, 3 d’abril del 2008

MARK KNOPFLER A BCN

El líder carismàtic del mític grup Dire Straits aterra aquesta nit al Palau Sant Jordi de Barcelona per presentar el seu nou àlbum "Kill to get Crimson". Aquest és el seu cinquè disc que treu en solitari.
El concert d'aquesta nit a Barcelona forma part de la gira de presentació del seu nou disc, que realitza a través de diferents ciutats europees i nord-americanes fins al final de Juliol.
Mark Knopfler ha promès que a cada concert de la gira interpretaria temes nous del seu nou àlbum però que els més nostàlgics tindran també la sort d'escoltar els temes de sempre que ell mateix va composar a l'època d'or com a líder dels Dire Straits.

dimecres, 2 d’abril del 2008

MALA VIDA - El nou llibre de Carles Quilez a la UAB

El periodista i escriptor Carles Quilez, tot un expert en qüestions de lladres i policies ha presentat avui a l'aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació el seu nou llibre MALA VIDA.

Carles Quilez ens presenta la seva nova obra, a través de la difusió d'un vídeo on quatre delinqüents explicaven les seves vivències i peripècies, i on aquest d'alguna manera justifiquen el per què havien entrar en aquest món, tot i que reconeixen que no era la millor manera de viure, i en la seva majoria es mostraven com a mínim empanadits d'haver-ho fet.

La presentació del llibre també ha tingut a un conferenciant de luxe, l'ex-cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jose María Mena, que és qui fa el pròleg de llibre de Quilez.

Entre els dos ens han acostat una interpretació més periodística que no policial, és a dir, tota la presentació s'ha dedicat a ensenyar als joves estudiants com ha d'intentar comunicar una crònica negre un periodista, i quins han de ser els seus valors per damunt de tot, i amb quines dificultats es pot trobar un periodista alhora d'explicar quelcom que pugui resultar molest per algú.

Quilez ha reconegut que l'honradesa i el respecte a la professió de periodista està molt bé, però que això en moltes ocasions toparà de front amb els límits i que si cal saltar-se'ls per que el producte final sigui el desitjat, cal fer-ho per damunt inclús del codi odeontòlogic d'un bon periodista.
Fent menció del llibre, a MALA VIDA, el seu autor Carles Quilez ens parla de set personatges que han marcat la història més recent de la delinqüència al nostre país, i on s'intenta d'alguna manera apropar-se a ells i treure'ls-hi les etiquetes que s'acostuma a posar-los pels mitjans de comunicació, és a dir, d'alguna manera humanitzar-los si es que això es possible.
Quilez explica que els nous delinqüents per exemple actuen de manera diferent a com ho feien els que es dedicaven a aquestes activitats als finals dels 70 o principis dels 80', ja que aquells tenien més enllà de la seva activitat uns codis de respecte interns que avui en dia ja no es respecten, elements com la auto protecció, no revelar les fonts que tenien, o no convertir-se en un "xivato" de la policia, en canvi segons reconeix el mateix Quilez, avui tenim uns delinqüents molts més tous i que no respecten als seus "companys".

Aquest llibre "La Mala Vida" és una continuació del que va escriure ara fa set anys que portava per títol "Atracadores", i que ja posava de manifest les diferències dels actuals "quinquis" amb els que hi havia fa uns anys.
Carles Quilez, retrata en aquest llibre el que segon ell mateix reconeix com delinqüents naturals, i sense additius, que ho són perquè ho volen ser. Tot i que una vegada més, com sempre acostuma a fer acusa a la societat de corrompre i que porta aquesta gent moltes vegades a aquestes situacions i que no tenen possibilitat de tornar enrere.
Tot i que també reflecteix casos on el delinqüent ho és per què vols ser-ho, sense que aparentment tingui cap necessitat de fer-ho, i això creu que també s'ha d'explicar que no sempre qui es dedica a delinquir té associat la necessitat imperiosa de fer-ho i que ho fa per gust, o per què vol guanyar diners de manera fàcil i sense esforç.

Aquest element és principalment el que critica Quilez que aquesta idea de guanyar diner sense esforç que la societat d'alguna manera ens ha inculcat a través de diferents fronts, es el que ha acabat per empènyer a aquesta gent a ficar-se en aquest món.
Un recull de la crònica negre del nostre país, on s'intenta donar un aire de normalitat i d'alguna manera apropar sense ornamentació tot el referent al món del lladres i assassins, intentant treure-li ferro i apropant els protagonistes a través d'entrevistes i el contacte personal que Quilez té amb molts dels protagonistes del seu llibre
Un llibre molt recomenable pels qui vulguin saber una mica més del per què i com una persona s'interna en aquest submòn de la delinqüència explicat des d'una perspectiva periodística, entenedora, propera i directa.

En resum la presentació del llibre Mala Vida a la UAB ha tingut molt de didàctica i de mestratge periodístic pels joves estudiants que es vulguin dedicar algun dia a explicar històries de "lladres i serenos". Però sobretot Carles Quilez ha transmés la idea que per ser un periodista d'èxit o com a mínim reconegut en el teu terreny professional, cal experimentar on es troba el límit de les coses, posar-se a prova un mateix i estirar la corda per tal d'arribar a la gent, i deixar els tabus i prejudicis enrere.
http://www.cadenaser.com/actualidad/audios/carles-quilez-nos-presenta-libro/csrcsrpor/20080206csrcsr_6/Aes/