Bits de Cultura

Calaix de Sastre - El Blog de Meritxell Bellera

2008-06-09T23:39:00.004+02:00

En aquest blog de la meva companya Meritxell Bellera hi podem trobar un aspecte que hi destaca per damunt dels altres, es la estimació i referència continuada a la seva terra Tremp i als artistes i protagonistes culturals que aquelles terres han donat i donen actualment.
Per tant principalment i com element diferent a la resta de blogs, podem dir que la Meritxell ha prioritzat el fet trempolinenc per davant de parlar d'altres coses. Un fet que a mi personalment m'agrada molt perquè un ha de sentir-se orgullós d'on prové, i que d'alguna manera amb aquests escrits dona a conèixer un conjunt d'escriptors i de gent relacionada amb la cultura que també són importants per què aquesta prengui una dimensió a tot el nostre petit país, i no es quedi sempre amb allò que el que no es fa a Barcelona o passa per la capital no es cultura.
La Meritxell ens mostra al seu blog que no es així, i per tant que hi ha cultura i molta més enllà dels cercles establerts, una cultura tant destacable, lloable i important com qualsevol altre, i que realment si algú esta interessat en conèixer que es fa a la resta del nostre país, i en concret per aquelles conrades, només cal que cliqui a http://cartesdavui.blogspot.com/ i tindrà la possibilitat de descobrir un món cultural diferent però també important, per la seva aportació al fet cultural català.

Pel que fa al disseny crec que senzill però que això facilita la recerca dels continguts, i també destacar que les entrades i la informació s'actualitza d'una manera regular i amb una periodicitat més que destacable. En resum per tots aquells que vulguin conèixer que es fa més enllà dels cercles culturals més propers a la gran ciutat, us recomano el blog de la Meritxell !!!

Generació Perduda- El Blog d'en Jordi Aragó

2008-06-09T23:09:00.006+02:00

El blog del meu company i alhora amic Jordi Aragó , que duu per títol Generació Perduda, es un fidel reflex de la seva personalitat, que parla més enllà dels textos més o menys obligatoris del curs, d'allò que a ell realment li agrada, dels seus referents, i es per això que al meu entendre té el seu valor. En Jordi escriu i parla del que li agrada a ell i més enllà de estar-hi d'acord o no amb alguns dels comentaris que hi fa, converteix el seu blog en un espai amb una alta càrrega personal , és a dir, si algu vol conèixer com es en Jordi només cal que cliqueu aquesta pàgina http://jordiarago.blogspot.com/ per adonar-vos que es algu amb unes inquietuds culturals diferents.

Unes inquietuds que de vegades no siguin compartides per molta gent, però que són les seves i com a tals les ha volgut plasmar al seu blog. Per tant la originalitat i singuralitat dels seus escrits, es al meu entendre, el seu màxim valor.
Pel que fa a el disseny de la pàgina, també trobo que es força interessant, perquè té una estructura clara, tot i que els colors són pel meu gust una mica massa foscos, lliguen força amb la tipologia dels textos i el seu contingut, l'únic però que li podem posar aquest blog tant peculiar d'en Jordi potser seria una manca d'actualitzacions més regular. Però val més, poc i bo que massa i dolent, oi Jordi!!!

El blog de Martina Ramis

2008-05-27T15:39:00.008+02:00

Miscel·lànea cultural del present i del passat

El blog d'aquesta mallorquina de pro que exerceix com a tal, denota una manera d'escriure amb una facilitat que fa entenadora la seva comprensió però alhora els comentaris també crec que són d'una profunditat d'anàlisi més que destacables. De totes les entrades que ha fet, en destacaria la que va fer en clau irònica sobre les denominades Jornades Culturals, ens les que queda manifest pel que s'hi llegeix que hi va regnar el desordre i la improvització.

Pel que fa a la resta, diria que les entrades són força habituals, cosa que també manifesta un interès per l'assignatura, i de temes molt variats, espectacles, pintura, teatre, literatura, etc..

Utilitza una manera sencilla però entenedora per qui entri al blog i decideixi llegir-ne els textos, a més pel que fa al disseny tambè aposta per la simplicitat i utilitza un estil lineal, tot i que pel que fa als continguts, aquesta evolució es trenca clarament. D'alguna manera en aquest blog podríem aplicar aquella frase, reformulada, "dime con quien vas y te dire de que careces", per una similar que diria: "dime como escribes i te diré como piensas", ja que els que coneixem a la autora del Blog, veíem que ha plasmat clarament la seva manera de ser en molts dels articles publicats.

Arriba el Festival Grec 2008

2008-05-27T15:22:00.005+02:00

Aquesta setmana s’ha presentat la que serà la 32º edició del Festival Grec Barcelona 2008. http://www.barcelonafestival.com/cat/
Un sèrie d’actuacions que començaran el dies 25 de Juny i acabaran el 2 d’Agost, i que tindran segons els organitzadors una gran quantitat de novetats. Com sempre la gran diversitat de funcions, concerts, actuacions en diferents modalitats escèniques es convertiran en el gran reclam d’aquest festival que es celebrarà com cada any durant la temporada d’estiu a la ciutat comtal.

En l’apartat musical destaca la presència de la cantant espanyola d’origen guineà Concha Buika, http://www.buika.net/, una de les autèntiques revelacions de la temporada musical al nostre país i que s’atreveix amb registres tant diferents com el chill out, la copla o el house. També podrem escoltar una

de les veus més destacades del fado portuguès, juntament amb Dulce Pontes, la de la cantant Misia http://www.misia-online.com/ i gaudir del gran saxofonista Evan Parker, http://www.musicnow.co.uk/composers/parker.html#Evan%20Parker, creador d’una nova manera d’entendre la música de vent i que actuarà acompanyat del guitarrista mallorquí Agustí Fernández.

Pel que fa a la música clàssica el teatre Grec rebrà a una de les obres mítiques El Rèquiem de Mozart, en un altre modalitat escènica el teatre, tindrem la oportunitat de gaudir de l’obra d’un mestre com Luis Buñuel http://www.luisbunuel.org/inicio/bunuel1.html, i el seu “Angel exterminador” a qui els hi agradi el bell canto tindran la oportunitat de delitar-se amb l’opera, l”Andrómaca” i per qui busqui teatre en estat pur “Las Troyanas”. http://es.youtube.com/watch?v=LLz4aBYuGH8

Als organitzadors del Grec, tampoc els ha passat per alt, una de les celebracions emblemàtiques al nostre país, i que aquest any té a Mercè Rodoreda http://www.anyrodoreda.cat/ com a protagonista, ja que es celebren els cents anys del seu naixement, i el Grec 2008 també li retrà un homenatge amb una obra dedicada a la gran escriptora catalana, que durà per títol “Rodoreda retrat imaginari”.

I com que el Grec, es un festival on cap art escènic es queda fora de la seva programació, també la dansa tindrà el seu moment reservat, amb la aparició de dos coreògrafs destacats a nivell europeu com són Sasha Waltz i Sidi Larbi, amb els espectacles 'Dido & Aeneas' i 'Sutra. Aquest últim un espectacle que promet ser impactant amb la posada a escena de disset monjos budistes que mostraran les seus coneixement com a guerrers del temple xinés de Shaolin. http://www.danzaballet.com/modules.php?name=News&file=article&sid=2161

Una altre novetat que caldria destacar que hi haurà aquest any al festival, és la incorporació de nous espais que s’uniran els clàssics, entre els més destacats el MACBA http://www.macba.es/controller.php , Caixa Fòrum i el Museu Picasso.

Un dels moments més destacats el trobarem el proper dia 5 de Juliol per la nit, on es produirà un fet insòlit a la ciutat de Barcelona, i serà que tots els equipaments culturals de la muntanya de Montjuic romandran oberts fins a les 5 del matí, una circumstància molt habitual a d’altres festivals culturals europeus amb les conegudes com a nit blanques o de portes obertes.

El Grec2008 potenciarà l’ interculturalitat...

Una idea la de realitzar una jornada de portes obertes, que segons el director del Grec, Ricardo Szwarcer, es va recollir durant la firma del document sobre la Declaració dels Festivals Europeus per al Diàleg Intercultural, una firma que donava el tret de sortida a l’Any Europeu del Diàleg Intercultural i que es va signar a Ljubljana. http://new.efa-aef.eu/FestivalsDeclaration/
Un document que van signar fins a 25 festivals culturals europeus i on es diu que aquests es comprometen a implicar-se a beneficiar els diàleg entre cultures, grups ètnics, religions, llenguatges, creences i els diferents teixits socials que conviuen a Europa.

Una aposta per la intercuralitat que tindrà també al Grec’08 el seu espectacle específic, i serà l’actuació de l’Orchestra di Piazza Vittorio, http://www.orchestradipiazzavittorio.it/ , una organització musical amb seu a Roma i que té com a peculiaritat que està formada per gent de més d’una desena de nacionalitats diferents, i que d’alguna manera s’han convertit en el mirall de multiculturalitat, mestissatge i tolerància que aquest any serà el vertader emblema i eslògan del Grec 2008.

TEBEOSFERA - Una autèntica enciclopèdia del còmic

2008-05-22T00:01:00.008+02:00

Tebeosfera s'ha renovat, el que ha estat un arxiu del còmic, ara gràcies a la seva millora en el format i l'aposta decidida per internet ha aconseguit posseir un arxiu i una base de dades sobre tot el referent al món del còmic que l'han convertit en la pàgina web més visitada pels qui volen conèixer qualsevol notícia, dada o fet que tingui a un còmic com a protagonista.

És una pàgina dedicada a l'ahir i l'avui del còmic, està dividida en autors, en personatges, i té a més una pàgina nova on es pot consultar en forma de catàleg visual de còmics espanyols principalment, però també algun d'estranger, un repàs de la història que va des del 1880 fins al 1992.

Aquesta nova incorporació a aquesta pàgina té un petit però, que encara no està acabada en la seva totalitat, i per tant encara trobem algunes de les seves seccions en construcció. Ara mateix si entrem a aquesta pàgina tenim actiu unes llistes d'autors, obres i d'alters coses relacionades sobre el món del còmic.

Un fet que crida la atenció es com es pot crear un arxiu de peces que sempre s'han presentat en paper. La resposta ens la ha donat el director de Tebeosfera durant la seva visita a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Manuel Barrero ha reconegut que tot aquest procès de la creació d'un arxiu del còmic no serie possible sense el sistema informàtic que avui tenim, i que poder escanejar les peces de paper que tenim, es sens dubte, la millor manera d'arxivar-ho, gràcies al suport informàtic.

Per tant des d'aquest blog animem a tothom que vulgui i sobretot li agradi el món del còmic, que no dubti ha donar-se un tomb per aquesta pàgina www.tebeosfera.com/new del tot aconsellable pels amants de El Capitan Trueno, Els 4 fantàstics, Tarzán, etc...

88 Minutos - L'última pel·lícula d' Al Pacino

2008-05-19T22:07:00.009+02:00

La pel·lícula "88 Minutos", es l'última estrena que ens ha acostat al gran Al Pacino fins a les nostres pantalles. En aquesta film Al Pacino, interpreta a Jack Gramm, un profesor universitari que alhora treballa de psiquiatra forense pel FBI. Un dia rep una amenaça de mort que l'avisa que li queden exactament vuitanta-vuit minuts per a la seva mort, ( d'aquí s'extreu obviament el títol de la pel·lícula).

Per intentar salvar la seva vida en Jack haurà d'utilitzar totes les seves habilitats, coneixement i entrenament per intentar apropar-se als possibles sospitosos, propers al seu passat més recent. Un antic alumne empipat, una ex-amant a qui va abandonar i un assessí en sèrie que ja es troba al corredor de la mort.

El prestigiós psiquiatra forense s'ha dedicat durant tota la seva carrera exemplar a fer infalibles "evaluacions" de les persones i dels factors de risc. Desprès de donar el seu parer d'expert en el cas del assessí en sèrie Jon Forster, espera la ejecució del criminal amb una gran satisfacció personal.

Però quan comencen a produir-se assessinats com els que feia en Forster, Jack es veu abocat a defensar la idea de que aquest cop es un fervent seguidor del pres. Segueix defensant la idea que Forster es culpable, tal i com l'inculpat habia confesat des d'un primer moment.

Tot i ser un home amb una gran confiança en si mateix Jack cada vegada es tornar més insegur i paranòic, doncs el compte enrera per la ejecució de Forster cada cop es més aprop.

Al Pacino, podem dir que es el millor de la pel·lícula, tot i que no ens trobem davant un paper estelar, fa una interpretació correcte, però gens espectacular, ni digne de menció. De la pel·lícula cal dir que sense utilitzar grans efectes especials, sense persecucions, es un thriller que resulta força intrigant e interessant, amb el continu joc que en fa el director, jugant a despistar l'espectador, fent creure'ns que hi ha més d'un potencial assessí, i estirant fins gairebé al màxim una idea que al principi sembla més aviat que no ha d'anar més enllà.

Tot i que com a crítica i en aquest sentit de la possible autoria de ser l'assassí, crec que el director falla una mica perquè no s'acaba d'entendre del tot quines són les les motivacions que els poden portar a voler matar el metge forense Jack, i això ens pot portar a viure episodis de la pel·lícula que són una mica forçades.

En resum una pel·lícula recomanable per aquells a qui els hi agradi els thrillers, tot i que l'argument no deixa de ser repetitiu, està força ben treballat, i Al Pacino tot i que no està al nivell que caldria esperar, es un actor amb molta experiència i d'un nivell interpretatiu tant alt, que aixeca el nivell de qualsevol producte cinematogràfic on participa.

http://es.youtube.com/watch?v=am8W6qLMSWA

El blog d'Helena Ges

2008-05-14T19:33:00.006+02:00

Un blog el de la meva companya Helena que té a la bonica localitat de Tona, com a epicentre de la majoria de les seves entrades. Ens parla principalment de tot el referent al fet cultural d'aquesta població, així com d'altres comentaris referents a la assignatura del curs.(http://helenages.blogspot.com/)

A nivell personal trobo que està molt bé que hagi apostat per aquest tipus de blog, més d'àmbit local que no pas per una cultura més generalista, ja que es important també coneixer l'esforç i la capacitat que tenen entitats més petites, però amb ganes també de fer coses importants en l'aspecte cultural.

També pel que fa a la actualització de l'agenda cultural, la porta al dia, i sempre hi acostuma a haver-hi els fets més recents i que en poden indicar quines són les novetats i els esdeveniments més destacats que podem trobar a Tona. (festa 25 anys Gegants Tona, Esbart D'Ensaire de Tona, etc..)

Pel que fa al disseny, trobo que es senzill i entenedor, és a dir, que això també té el seu encant, i que té la delicadesa de pujar a algunes entrades, fins i tot, més d'un video que ens amplia la notícia.

Un blog més que recomanable per aquella gent, que vulgui conèixer una mica més de tot allò que es fa a una població petita, i no es quedi amb la suposada cultura de masses que s'adreça al gran públic que viu a la capital.

El matí de Catalunya Ràdio a la U.A.B

2008-05-14T18:29:00.009+02:00

El passat dimecres dia 7 de Maig la Universitat Autònoma va tenir el gran honor de comptar amb la presència del periodista Antoni Bassas i tot el seu equip de Catalunya Ràdio, un programa que s'aha convertit amb el pas dels anys amb un referent periodístic a tot el nostre país i amb els prop de mig milió d'oients de l'últim Estudi General de Mitjans, en el programa diari més escoltat de la història de la ràdio a Catalunya.

La presència de Antoni Bassas i tot el seu equip amb Victor Correal, Marta Falguera, Montse Poblet que ens van explicar quines sensacions van tenir durant la realització dels tres programes especials que van dur a terme des de l'Equador.

En primer lloc Bassas va explicar una mica que motiva aquesta aposta, va afirmar que el fet que en els darrers anys tinguem una arribada massiva per part de gent arribada d'aquest país, volien explicar quines conseqüències tenia això en aquella societat, com vivien la gent allà, i que esperàven trobar i que es van trobar una veritat molt diferent.

El conductor dels Matins a Catalunya Ràdio per exemple, explicava coses com n'era de gran la dependència que tenien la gent d'aquell país dels diners que se li enviaven des d'aquí, quines sensacions de soletat tenien també allà molta gent que havia vist com se n'anaven familiars directes en busca d'un món millor per a ells i per a la seva família.

I també, Antoni Bassas no va deixar d'explicar que si d'alguna manera aquest programa especial va servir perquè la comunitat equatoriana i la gent d'aqui es coneguin una mica millor, i han aconseguit acostar a la ràdio pública del nostre país, doncs que l'equip es dona per satisfet!!!
També l'equip que forma part dels "EL matí de Catalunya Ràdio" van explicar les seves experiències individuals, des de la dificultat de buscar vincles d'unió amb aquella comunitat, i quina es la feina essencial d'una productora com Marta Falguera, i tots els entrebancs que es va trobar per tal de realitzar i que s'aconseguis explicar en tres dies la realitat de la situació a un país a molts quilómetres de distància.

I d'altra banda els dos reporters de carrer, la Montse Poblet i en Victor Correal que van ser els encarregats de "pentinar" tota la geografia de l'Equador, contactant amb la gent, sabent el que pensen, com viuen, i fins i tot com en el cas del Victor Correal endinsant-se a la selva on encara hi viuen tribus gairebé indigenes amb la seva pròpia cultura i normes de convivència.

Una gran experiència la viscuda per l'equip de"Els Matí de Catalunya Ràdio"i sobretot per l'experiència tan extrema de passar a viure les dues cares d'una mateixa moneda, la de la immigració, poder veure els motius que han portat aquesta gent a prendre aquesta decisió en molts casos tan dràstica, com "abandonar" familiars directes, o com una filla ha d'enganyar el seu pare fent creure que la seva mare el segueix estimant, tot i que està amb una altre persona, només per rebre els diners que el primer li envia i que els ajuden a poder sobreviure.

En resum, un moment radiofònic el que ens van apropar els companys de Catalunya Ràdio i Antoni Bassas, que d'alguna manera dignifiquen la professió, alhora que ens fan creixer les ganes que algun dia podrem viure sensacions tan humanitzadores com les que que ells van viure a l'Equador.

Medievàlia a Sabadell

2008-05-14T18:08:00.006+02:00

El proper cap de setmana, a la ciutat de Sabadell tindrà lloc la fira Medievàlia a Sabadell, com cada any s'espera que hi haurà una gran participació per part de la gent de la capital del Vallès Occidental.
L'any anterior el nombre de parades eren unes 80, i aquesta any ha arribat fins a les 120, una mostra del gran èxit que cada any té aquesta mostra sobre el món medieval, l'any anterior va tenir una participació ciutadana que va arribar gairebé fins a les 30.000 persones, que els organitzadors, "Amics de Medievàlia" esperen superar aquest any amb més espectacles i actes.

Com les quatre anteriors edicions, hi podrem trobar tot tipus de representacions i escenificacions de tot allò que tingui relació amb el fet medieval, com combats a cavall, cita gastronòmica amb el tradicional sopar medieval a la Plaça St.Roc, i també els més joves podran anar a cavall a través d'un circuit organitzat a tal efecte, una vegada més el moment més esperat per la gent és el combat nocturn que tindrà lloc a la Plaça del Mercat, on s'il·luminarà amb torxes, donant-li un aspecte espectacular.

Una de les novetats més destacables en referència a anys anteriors, es que qui faran les representacions no seran actors que hauran passat cap càsting, si no que s'ha pensat que siguin les entitats teatrals locals qui aportin gent per donar-li un toc de més professionalitat a totes les actuacions i representacions que es facin.

En resum una festa medieval com n'hi ha poques al nostre país, i que val la pena visitar durant els propers dies 16,17 i 18 de Maig des de les 9h del matí fins a les 22h de la nit. Aneu-hi, val la pena!!!

Elegy - La nova proposta d'Isabel Coixet

2008-04-30T19:29:00.011+02:00

La directora catalana Isabel Coixet ens presenta una història d'amor entre una alumne universitaria i el seu profesor, tot un conquistador atrapat en un laberint de sentiments.
Coixet es converteix així en la primera directora que aborda la obra del famós i polèmic novelista i premi Pulitzer de ficció, Philip Roth.

A Elegy hi trobem el professor David Kepesh (Ben Kingsley), un carismàtic professor, que es vanagloria davant els seus companys de seduir a totes aqueles alumnes que vol, ja que aquetes jovenetes estan desitjant provar noves experiencies, tot i que té com a norma marcar una barrera infrenquejable entre el que són sentiments i pur plaer.

Però tota aquesta actitud de persona freda i calculadora pel que fa als sentiments se'n va a norris quan apareix al nou curs universitari Consuelo Castillo (Penelope Cruz) una atractiva alumne, que li fara perdre els estreps i li aconseguirà que la coirassa d'home dur se li faci a miques.

Consuela es converteix en una obsesió per a Kepesh però al final els seus gelos i les seves fantasies i pors de que ella acabaria per trair-lo i es buscaria algú més jove que ell, aconsegueixen destruir la relació entre ells.

Destrosat, el professor Kepesh veu passar el temps, i només té com objectiu a la vida el seu treball i a més pateix la pèrdua de bons amics.
Tot doncs sembla que se li ha girat en contra fins que passats dos anys Consuela torna a apareixer a la seva vida amb una petició desesperada que ho canviarà tot.

En resum la història ja ha estat molt tractada, joveneta estudiant que manté una relació "impossible" amb el seu professor, però a "Elegy" això només es converteix en el fil conductor, per què Coixet ens acaba parlant de temes com el sexe, l'amor, les absències, les pors, els desitjos, la bellesa, la por a la mort, etc...

Isabel Coixet deixa a l'aire unes quantes preguntes a "Elegy" com per exemple: Fins on podem estimar? Si arribem al sexe a partir d'estimar a una persona o si es a l'inrevés que arribem a estimar a partir del sexe?

Però sobretot la idea que se n'extreu de la pel·lícula "Eligy" i la pregunta que Coixet deixa per què cadascú la interioritzi , seria algú com: Per què als homes madurs els atrau tant i pot aconseguir fer trontollar el seu comportament, els seus idelas i la seva vida sencera, la bellesa i joventut d'una noia bonica. http://es.youtube.com/watch?v=g21Mmb6UuQI

Cobardes - La consolidació de José Corbacho com a director

2008-04-27T13:40:00.020+02:00

Desprès de la primera pel·lícula Tapes, on José Corbacho es va estrenar com a director, i va aconseguir un important èxit amb les històries divertides amb toc agredolç d'un grup de persones que vivien al mateix barri.

Ha arribat la segona pel·lícula Cobardes de José Corbacho que ha apostat per acostar-nos i una de les situacions de violència més estesa avui en dia de la nostra societat, la que pateixen milers de nens i joves a les nostres escoles, és a dir, ens parla del bullying escolar.

Les primeres crítiques que s'han escoltat contra la pel·lícula diuen que Corbacho ha caigut en els tòpics coneguts per a tothom, és a dir, el nen que pateix bullying per exemple pertany a una família de classe mitja mentre que els assetjadors pertanyen a classe alta. També que els professors de l'institut on passen els fets ni els psicòlegs puguin fer res per ajudar al noi, diuen que sona una mica a retòric.

Però al meu entendre, són crítiques que no han volgut veure més enllà, perquè un cop vista la pel·lícula te n'adones que no només es parla de la por del nen per la situació que li ha tocat viure, si no que parla de les pors dels grans, la dificultat dels pares per controlar el comportament dels fills i que cada dia es fa més evident, etc..

És a dir, no crec que només ens trobem una pel·lícula que parla de buylling en exclusivitat, i que només es centri en això, si no que parla de moltes de les pors que ens ha tocat viure, i que d'alguna manera no ens deixen ser nosaltres mateixos en el nostre dia a dia.

Sembla increïble però que un personatge com José Corbacho i Juan Cruz que venen tots dos del món de l'humor siguin gairebé els únics que s'atreveixin a parlar clar i de manera oberta de problemes que patim, i que en canvi cineastes de tota la vida, sempre es centrin en temes com l'amor, les relacions i tot aquests elements que com a societat no ens aporten res de nou.

Es per això que segurament molts dels crítics que coneixem com "els de sempre" acostumen a criticar amb vehemència aquest tipus de pel·lícules, sobretot si tenim en compte que els dos directors de Cobardes, són dos nouvinguts a la qüestió cineasta.

Al meu entendre, un film com el de Cobardes hauria d'estar subvencionat per les institucions i que fos d'obligat visionat per les escoles de tot el país, i d'alguna manera influir en la manera de fer del joves d'avui en dia, i que veiessin que l'actitud intolerant cap als companys no porta enlloc.

Un Sant Jordi integrador - Najat El Hachmi

2008-04-24T23:02:00.006+02:00

A part del gran èxit, per tots ja apuntat amb anterioritat el de Carlos Ruiz Zafón amb el seu llibre "El juego del ángel", la gran vencedora de la Diada de Sant Jordi, ahir va ser l'escriptora catalana d'origen marroquí Najat El Hachmi.

El Hachmi i el seu llibre "L'últim patriarca" on posa de relleu els problemes generacionals de la gent jove del país que la va veure néixer, les normes estrictes de convivència, les dificultats d'adaptació a una nova cultura, i sobretot la dificultat de contraposar una idea de llibertat amb el món que viu la jove i les tradicions estrictes que li imposa el seu pare, en una clara mostra de xoc de civilitzacions.

Per tant Najat El Hachmi, realitza una mena de recull personal, de manera quasi autobiogràfica del que ha estat la seva vida, com de dur ha estat per ella adaptar-se a conviure amb unes noves normes que ella vol per a si mateixa i com el seu pare li impedeix gaudir-ne en llibertat i plenament.

L'èxit del llibre d'aquesta escriptora catalana d'origen a la Diada de Sant Jordi, té una doble significació d'alguna manera que un llibre escrit en català tingui tanta acceptació, sempre es bo per a la nostra cultura, però a més a més si aquest llibre està escrit per una noia d'origen magrebí, i ens explica la seva realitat personal, a través de la mirada de les tradicions i prohibicions que provenen d'aquella cultura.

És a dir, si ens preocupem de comprar i llegir un llibre que ens parla de com actuen i per què ho fan aquells qui cada vegada més formen part e la nostra societat, i a més ho fem de la mà d'algú que venint d'aquelles terres ha sabut integrar-se amb costums, idioma i manera de pensar més propera a la nostra.

Podem dir, doncs, que d'alguna manera l'èxit de Najat El Hachmi, també el podem considerar un èxit de la societat catalana, que d'alguna manera mostra així la seva majoria d'edat. I que com sempre s'ha dit Catalunya, es un país d'acollida, per tots aquells que volen formar-ne part d'una manera civilitzada.

Fuita de Jordi Galceran

2008-04-18T20:52:00.004+02:00

Són tres quarts de deu de la nit, i la foscor de l’estret carrer del Sol de Sabadell només es veu trencada per la llum intensa d’uns focus que enlluerna una façana al final del carrer.

Si ens hi acostem veiem que els dos grans llums, són els encarregats de donar claror a la porta d’entrada al teatre, que duu el mateix nom que el carrer on el trobem, Teatre del Sol.

Una il·luminació que alhora serveix per enlluernar el cartell que ens presenta l’obra que avui s’estrena, i on s’hi pot llegit amb lletres grans: “Fuita”, una obra de Jordi Galceran.

Un cop superada la gran porta de ferro que presideix el Teatre del Sol hi trobem un rètol que ens indica que la sala és a la segona planta. Allà ja hi comença a veure moviment, es respira un aire d’estrena.

La gent va arribant mica en mica, com per exemple, una parella que conversen de manera distesa amb una altra parella sobre l’obra. El xicot d’ulleres negres sembla ser que és amic d’un dels protagonistes de la funció ja que n’explica algunes intimitats, com que porten dos mesos de preparació per aquesta estrena i que ja l’haguessin estrenat abans però que havien variat les dates perquè l’actor protagonista en Carles Prats no estava disponible.

Falten deu minuts per començar l’obra i arriben dues senyores molt ben vestides i sortides de la perruqueria, a elles se les nota una mica més nervioses, sobretot, perquè la seva filla és una de les actrius hi té molt a veure, però el que la posa més nerviosa és que avui la seva filla debuta com actriu a una obra d’aquesta envergadura.

Avui és vuit de Març, un dia com un altre qualsevol, si no fos perquè demà hi ha eleccions generals, i per tant ens trobem a una jornada de reflexió, però sembla que a ningú li importa massa aquest fet perquè ningú en fa.

Tot i que aquesta situació canvia quan a l’altre banda del replà, molt a prop de l’entrada a la sala principal, dos homes, es troben i es saluden efusivament, i el segon li diu amb un to divertit, que no hi ha millor manera de reflexionar el vot que anar al teatre, i el primer assenteix amb el cap.

La gent comença a entrar de manera ordenada cap a dins la sala on es representarà l’obra. En un primer moment és curiós el fet que l’escenari és a tocar del públic, com si aquest en formés d’alguna manera part del mateix, no hi ha gairebé una separació física.

Observant el públic queda palès que d’alguna manera tenen vincles en comú, perquè no hi ha filera on no s’hagi establert algun tipus de conversa, i per tant fa pensar que són vells coneguts, i que la seva coneixença no s’ha produït en aquell moment, si no que ve de temps, el que no sabem si és el teatre qui ajudat a aquest vincle d’amistat.

Bé però hi ha sempre el contrapunt, i un home situat a la penúltima filera d’espectadors comenta al seu company, que la decoració i la vestimenta dels actors al Teatre del Sol és molt més pobre que no pas la dels altres teatres que hi ha a Sabadell com pot ser la Faràndula.

De cop i volta es fa el silenci entre la gent, s’encenen el llums de l’escenari passen un parell de minuts i apareix el protagonista, l’Isidre Galí, el conseller corrupte, un paper que fa Carles Prats i la Vicenta, un paper que interpreta l’actriu Núria Roca, i cal dir que aconsegueixen també un feedback amb l’espectador molt autèntic des del principi.

Aquesta obra aconsegueix un clima d’implicació des d’un bon principi per part del públic que de ben segur seria impossible en una sala amb unes dimensions més grans. Trobar-te al mig d’una habitació, que és alhora el xalet del protagonista i que aquesta sigui l’única escena on transcorre tota l’acció ajuda a la participació per part del públic en tot moment.

Les interpretacions i els diàlegs que s’estableixen entre els dos protagonistes són d’allò més delirants i divertits. El públic cada vegada se’l veu més entregat, i ho manifesta amb rialles espontànies i continuades.

I llavors arriba el moment de la Iolanda, la prostituta que ha demanat l’Isidre Gali com a última voluntat abans de suïcidar-se. Un paper que interpreta l’actriu, Sónia Lopez, la filla de la senyora nerviosa que hi havia a l’entrada.

A la mare de l’artista se la nota nerviosa, inclús quan fa la aparició per primer cop la seva filla se la veu “senyar-se” suposem que encomanant-se a algú per ajudar la seva filla i demanant-li que tot li surti bé en la seva estrena teatral.

Però tornant al públic aquest seria un bon moment per preguntar-los als dos amics que parlaven de política abans de començar l’obra, si ja sabien abans d’entrar quina era la trama de Fuita, perquè si el que volien era fugir de la saturació política dels darrers quinze dies no sabem si aconseguiran el seu propòsit.

Les escenes es van succeint i la gent no para de riure, l’Isidre Gali, el conseller corrupte, continua el seu particular “calvari”, i la gent segueix tots els seus moviments i els acompanya amb uns grans somriures.

Però sens dubte, el moment més àlgid de la nit es produeix quan surt a escena Mariano o millor dit en Lluís Matas, un mític a les representacions teatrals a Sabadell, que amb més de vuitanta anys, encara avui fa teatre amb el mateix vigor que pot tenir un actor jove, i que rep un petit homenatge per part del públic en forma d’aplaudiment espontani.

Una situació força curiosa, el contrapunt a Lluís Matas i el seu Mariano, aquesta nit és la inexperta Silvia López al seu paper de Iolanda, tot i que es pot dir, que se n’està sortint prou bé.
L’obra està arribant al seu final, i cal assenyalar que els actors han aconseguit que el públic rigui i s’ho passi d’allò més bé, però sobretot, que estigui l’hora i mitja que durà la funció pendent en tot moment del petit escenari on transcorre l’acció.

S’ha acabat la funció, els llums s’encenen, el actors surten a saludar al públic fins a tres vegades, que els felicita amb forts aplaudiments durant gairebé cinc minuts de manera continua. Bona senyal per a una estrena!!!.

El noi de les ulleres negres i la seva xicota es mostren satisfets i comenten algunes escenes més divertides de l’obra, les senyores més grans recorden amb emoció el moment de l’ovació al mestre Lluís Matas, en senyor que criticava abans, dona el seu vist - i –plau i assegura que el nivell dels actors i l’obra en general han estats per damunt de les seves expectatives.

Els amics surten tot rient i xerrant, i a un dels dos se li escapa una frase prou eloqüent: “No volies polítics, doncs tres tasses”, però després reconeix que ha rigut molt i s’ho ha passat molt bé.
El públic que ha presenciat Fuita per primera vegada, sembla força contenta, les primeres crítiques en calent són força bones.

La gent va baixant escales avall fins a la sortida del teatre, s’acomiaden els uns amb els altres i cadascú empren el camí de casa, mentre el carrer del Sol segueix igual de fosc que fa dues hores.
Si no fos pels dos focus que il·luminen el cartell de “Fuita” el que a partir ja podem dir que serà uns dels èxits teatrals de la temporada a Sabadell.

Per cert demà toca votar, segur que l’Isidre Galí no serà a cap llista de cap partit polític, però qui ens assegura que no n’hi haurà un de pitjor que ell?. Esperem que demà tothom vaig a votar i que no hi hagi una “Fuita” de vots a les urnes.

RISTO MEJIDE - ÉS UN PRODUCTE?

2008-04-16T20:46:00.006+02:00

Ha començat una altre vegada O.T i amb ell també ha tornat Risto Mejide, el descarat, malcarat i inclús per més d'un, maleducat personatge que a través del seus comentaris gairebé sempre despectius omple el programa amb les seves interpretacions

Però alhora que participa com a jurat d'Operación Triunfo el controvertit publicista ha publicat un llibre que porta per títol: "El pensamiento negativo. Acierta mal y acertarás".

Si no fos pel currículum tan extens que té al món empresarial algú podria pensar que no té cap interès el que ens digui o el que pensi, però si ens acostem a la seva trajectòria laboral, si coneixem que va llicenciar-se per ESADE o que ha treballat per les companyies publicitàries més importants del nostre país, és evident, que el senyor Mejide no té res de vulgar i per tant ens fa pensar que la seva manera d'actuar no deixa de ser un paper que s'ha construït a la seva mida, i que es trobava a faltar a la televisió, i que anys enrere ja haviem vist a programes com Un, Dos, Tres, on apareixien els Super tacañones.

És a dir, en aquest tipus de programa que es tracta de jutjar com ho fan una sèrie de nois, sembla que han de tenir crítiques més o menys benevolents i que els serveixi per ajudar a crèixer com artistes. Però ara fa dos anys, al meu entendre algú de la productora Gestmusic, pensa que això s'ha d'acabar que cal donar-li un gir de 180º a aquesta situació i que cal buscar algú que faci de dolent de la pel·lícula i així crear controvèrsia segurament pel nivell no gaire elevat dels concursants en aquestes edicions.

Però aquesta decisió de Gestmusic té una justificació i un precedent clar. Noemi Galera, una altre component del grup del jurat tingui un "pike"verbal amb una de les noies que canten i això dispara el share televisiu fins a uns nivells desorbitats, i es per aquest motiu que pensen en posar algú que faci aquest paper de dolent de manera expressa. És a dir, veuen una manera de crear audiència i ho aprofiten.

Risto Mejide doncs al meu entendre interpreta un paper, més enllà que tingui un caràcter peculiar i que li agradi polemitzar, però qui el coneixen personalment asseguren que per a res té un manera de fer semblant al que acostuma a ensenyar durant les seves aparicions a televisió i als mitjans de comunicació en general.

Per tant torno a la idea que Risto Mejide, no deixa de ser en paraules seves un producte, que ha arrelat a la societat, només cal veure com durant els càstings del popular programa , l'ensenyàven més a ell que no pas a els nois que es volien presentar, avui per avui la gent quan veu aquest programa està més pendent a veure les nominacions que ell fa que no pas les actuacions musicals, en resum Risto Mejide és l'autèntica estrella de OT.

Pel que fa al seu llibre i si seguim amb la idea que es un producte, és evident, que no hi posarà res que no hagi dit o hàgim pogut veure durant les seves actuacions a la televisió o la ràdio, és a dir, si tenim en compte que la gent busca d'ell insults, crítiques poc mesurades, sortides de to i segons ell sinceritat en tot el que diu, és evident que el seu llibre està carregat de tot això, és Risto Mejide en estat pur, donant-li "canya" a molta gent i parlant de moltes actuacions en forma autobiogràfica en alguns casos.

En resum Risto Mejide no deixa de ser un "provocador al uso", un personatge que desprès de triomfar com a publicista i en la seva vida, però que trobava a faltar un èxit a nivell global, i va decidir un bon dia entrar en el show medi àtic i presentar un paper de dolent, que li ha funcionat molt bé.

Qui no entengui que és un paper el que interpreta s'enfadarà, qui el vegi com lo que és un producte predis senyat per ell mateix i la productora Gestmusic per donar més audiència al programa, entendrà que forma part d'un show i que d'alguna manera quan deixi d'interessar, doncs acabarà per morir d'èxit, i casos anteriors ja n'hi ha hagut més d'un i més de dos...

Todos estamos invitados - La por de l'amenaça terrorista

2008-04-13T14:17:00.006+02:00

"Todos estamos invitados" és la nova aposta del cineasta Manuel Gutierrez Aragón, on es parla de la situació gairebé desesperada que pateixen les persones que viuen amenaçades pel terrorisme d'ETA i que han de viure protegides i amb escolta policial.

La història de "Todos estamos invitados" repassa precisament la situació des de dues perspectives diferents, en primer lloc la d'un professor universitari, paper que interpreta José Coronado, i que el seu posicionament contrari a ETA li suposa la ira de bona part del seu alumnat, i el silenciós repudi dels seus antics amics i una amenaça de mort.

L'altre paper protagonista ( Oscar Janeada) és el d'un jove que pertany a la banda, i que mentre dur a terme un atemptat pateix un accident i perd la seva memòria.

El film transcorre doncs entre les pors del professor i la ment fracturada de l'altre, entre els deliris i els racons foscos de la memòria morta, i la realitat angoixant de qui sap que està amenaçat i perd la seva intimitat i alhora la seva identitat.

Una pel·lícula que de ben segur portarà cua, ja que el tema d'ETA sempre ha estat motiu de controvèrsia sobretot degut al tractament que se n'ha fet, precedents com La pelota vasca, de Julio Medem així ho demostren.

BORIS GODUNOV - LA FURA DELS BAUS

2008-04-12T18:41:00.010+02:00

La Fura dels Baus, porta al Teatre Nacional la obra Boris Godunov, una recreació del fets que van tenir lloc a l'octubre del 2002 quan un grup de 42 txetxens van segrestar 850 persones a un teatre de Moscou.

Però aquest fet només es l'excusa per començar un repàs al fet del terrorisme, tant de moda als nostres dies i a través del diàleg que s'origina entre els actors i el públic, es pretén en paraules del seu director, Alex Ollé: "buscant a l'interior de la gent i també a les seves pors".

Els espectadors de l'obra són convidats a adoptar el punt de vista dels que van ser víctimes del segrest del Dubrovka, tot i que no hi participa de manera activa si que d'alguna manera és converteix en un més dels protagonistes de l'obra, ja que principalment els busca la seva reacció en tot moment.

Boris Godunov és un muntatge teatral molt elaborat, que aconsegueix commoure el públic, però tot i que el que pot semblar en un primer moment, no ho fa des del punt de vist físic, és a dir, no pretén intimidar al públic si no que busca fer pensar, per tant és més un terror psicològic que no pas físic.

Una obra que buscar una reflexió de l'espectador a l'estat de por que viu el món envers el terrorisme desprès dels atemptats del 11-S als Estats Units o l'11-M a Madrid, i que per aconseguir-ho doncs els fica en una situació extrema.

Alhora una reflexió també que es fa a un teatre, el mateix espai on es van produir els fets al que fa referència i on ningú es podia pensar que s'introduiria un element terrorista com aquell, trencant la idea que als teatres si anava a veure coses grates i positives

Amb una escenografia austera (que sembla que sigui del propi teatre) i una cortina on s'hi projecten diferents escenaris virtuals i imatges de vídeo, i que ens traslladem a través d'ells a llocs que han patit el terrorisme i el mal per culpa dels conflictes armats i la poca capacitat moltes vegades dels nostres polítics per arreglar determinades situacions.

En resum una obra molt recomanable per aquells que busquin un teatre de compromís, però que també estiguin disposats a presenciar una funció dura amb un to dur i que pot acabar per "esquitxar" al espectador, però que busca d'aquesta manera fer reflexionar a la gent sobre els perills del món en que vivim.

http://es.youtube.com/watch?v=QOgjPVvVcc0

L'il·lusionista Sergi Buka a la Sala Petita del TNC

2008-04-08T23:14:00.011+02:00

L’il·lusionista Sergi Buka ens vol fer entrar de ple en el regne de la màgia, de les ombres i de la imaginació.

Un joc amb les ombres que aconsegueix transportar-nos i fer-nos entrar en diferents paisatges amb uns personatges que només existeixen a la nostra imaginació o que ell amb la seva hàbil dot, aconsegueix fer aparèixer i fer-nos gaudir de l'espectacle en tot moment.

Sergi Buka neix a Barcelona el 1974, va ser guanyador del Gran Premi Extraordinari al Congrés Nacional de la Màgia (Sant Sebastià, 2002) i del premi Mandrake d’or a l’originalitat (París, 2004), és un especialista prodigiós que treballa amb una màgia plena de sensibilitat i força que el converteix, a més d’artista, en creador d’il·lusions.

Un espectacle el d'Umbra que pot en un principi semblar destinat a públic més jove, o inclús a nens per la seva tipologia, però que un cop es veu la reacció del més grans, te n'adones que és un espectacle dirigit a tots els públics , ja que Buka aconsegueix involucrar a tothom qui presencia el seu espectacle.

Umbra es podrà veure els dies 5, 6, 13,20 i 23 d'Abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

QUI TRIA LA INVERSIÓ CULTURAL QUE FA L'ESTAT?

2008-04-07T21:32:00.006+02:00

El nostre país com qualsevol altre té unes despesses en molts terrenys, també en el cultural, degut a que el nostre govern i més concretament el Ministeri de Cultura, inverteixen diners públics per aconseguir adquirir un determinat quadre o obra i exposar-la més tard a un dels museus d'arreu de la nostra geografia.

Aquí caldria plantejar-se la pregunta, si això és realment correcte o d'alguna manera s'està pervertint a cultura amb aquesta manera d'actuar, potenciant unes determinades cultures d'èlit i d'alguna manera deixant de banda unes altres.

Al meu entendre, hi ha un fet que es força greu i és el següent, trobo que es indefensable per part dels organismes públics que facin una despesa de diners grans per adquirir una obra, és a dir, que es gastin directament diners nostres i que a més a més , tinguem que pagar uns diners per accedir als diferents museus per admirar l'obra que han comprat.

Una manera d'actuar que d'alguna manera carrega sobre el públic i alhora contribuent dues vegades el seu cost. La gent ha de saber que els quadres que s'exposen als diferents museus que gestionen els diferents governs, els pertanyen i per tant crec que d'alguna manera l'accés als mateixos caldria que fossin gratuïts.

Però un fet encara més greu, és el benefici que una manera d'actuar determinada per part del govern pot afavorir a una entitat privada o inversor privat, per exemple, en una partida d'un determinat pintor.

És a dir, si surten a subhasta o es venen vint peces d'un determinat pintor, i l'estat decideix ( la qüestió seria conèixer qui es qui pren aquesta decisió!!!) comprar-ne deu, és evident que les altres deu peces que puguin caure en mans de privats, tindran un preu desorbitat.

La meva opinió es contraria totalment a que es produeixi una situació d'aquest tipus, és a dir, mai una inversió de l'Estat, per molt important que sigui l'obra ( o així els interessi vendre'ns-la) pot portar en si mateixa afavorir a qui adquireixi una obra d'aquest pintor, escultor, etc...

Per què si s'actua d'aquesta manera, ens farà sospitar que si jo sóc la persona encarregada de triar per quines obres aposta el Ministeri de Cultura, puc "xivar-li" a una persona propera a mi, i amb jugant a especular, treure'n un redit econòmic més que evident.

Per tant, les inversions culturals per part del Govern, haurien d'estar més que justificades, i no caure en l'arbitrarietat, en l'ocultisme, etc...Com per exemple, els darrers anys on els governs espanyols han signat diferents acords amb entitats com la Fundació Thyssen, per la cessió de determinats quadres a canvi d'una suma de diners.

Realment aquests quadres són tants importants per la gent del carrer, la gent consumeix tanta cultura de museus? Estan tots els museus de casa nostra plens de gom a gom?. Que seria dels nostres museus si no fessin visites els estudiants i els turistes?

I si això li afegim que per exemple a Catalunya el museu més visitat es el del F.C.Barcelona i l'exposició més visitada ha estat el darrer any Body's que no tenen res a veure amb pintura, crec que és una despesa pública del tot prescindible.

Penso sincerament que des de l'Estat s'hauria d'apostar per potenciar d'altres tipus de cultura més popular i propera i deixar aquest tipus de cultura per entitats i museus privats. Els organismes públics han de vetllar per tothom i no afavorir de manera tan clara a determinats interessos particulars que acabaran sent els únics beneficiats en aquesta aposta de l'estat per la cultura d'èlit.

Inversió Pública & Inversió Privada a la cultura

2008-04-07T21:11:00.003+02:00

La cultura ha de ser un bé comú, i com a tal arribar a tothom, per tant creiem que la gestió i promoció cultural també hauria de venir promoguda per la gent, i qui volgués aportar quelcom en forma de subvenció econòmica, i d’aquesta manera evitar la ingerència sistemàtica dels agents públics.

Som conscients que aquest pensament pot perjudicar a segons quin tipus de cultura, ja que si les institucions publiques no inverteixen en cultura, podem trobar-nos que els patrocinadors o persones disposades a invertir diners en cultura d’alguna manera només ho facin en allò que a ells els agradi, i per tant, afavoriran una cultura elitista.

O també que només invertirien on en poguessin treure un rèdit econòmic i per tant es mercantilitzarà molt la cultura.

Però, es evident que per contra del que es pot pensar que les institucions públiques prenguin partit en l’organització i promoció de tot tipus de esdeveniments culturals no assegura que s’afavoreixi la cultura de minories, subvencionant espectacles alternatius, que van destinats a un determinat públic,

És a dir, la mateixa idea de por que pot generar una cultura subvencionada amb aportacions privades de que només beneficiaria a uns pocs, s’ha demostrat que quan els diners provenen de l’àmbit públic tampoc es busca beneficiar a tothom per igual.

Per exemple, la aparició cada dia de més grups culturals privats, associacions teatrals, etc i de moviments contracultura, és un clar exemple que la intervenció de les institucions per tal de fomentar la cultura és un fracàs, almenys al nostre país.

També les institucions d’alguna manera només promocionen espectacles o artistes sovint propers ideològicament al seu pensament, sigui quin sigui, i prioritzen també el que sigui un espectacle que arribi a la major quantitat de públic possible, és a dir, es té més en compte la quantitat que la qualitat.

Per tant, creiem que els més idoni seria que la cultura fos impulsada per capital privat, i això si retrocedim en el temps, no seria un fet nou, ja que cal recordar que fa anys enrere tots els creadors culturals ( pintors, escriptors, etc..) tenien algú que els tenia com assalariats i disposaven del seu coneixement per tal de realitzar qualsevol obra.

Més tard, es va estendre la idea que eren les institucions públiques qui havien de realitzar aquesta feina de gestió de la cultura, però es evident que d’alguna manera no han aconseguit el seu propòsit, ja que no arriben a tothom.

Per tant, apostem per un mecenatge i promoció cultural que tingués al capital privat en el seu promotor per intentar garantir d’aquesta manera que el terreny polític no interferiria en el món cultural.

Una promoció cultural privada que al nostre entendre si que hauria de rebre ajudes per part de les institucions en forma de avantatges fiscals, és a dir, premiar o ajudar i fomentar des de les institucions que la gent apostés per la cultura i per invertir-hi.

MARK KNOPFLER A BCN

2008-04-03T00:22:00.004+02:00

El líder carismàtic del mític grup Dire Straits aterra aquesta nit al Palau Sant Jordi de Barcelona per presentar el seu nou àlbum "Kill to get Crimson". Aquest és el seu cinquè disc que treu en solitari.

El concert d'aquesta nit a Barcelona forma part de la gira de presentació del seu nou disc, que realitza a través de diferents ciutats europees i nord-americanes fins al final de Juliol.

Mark Knopfler ha promès que a cada concert de la gira interpretaria temes nous del seu nou àlbum però que els més nostàlgics tindran també la sort d'escoltar els temes de sempre que ell mateix va composar a l'època d'or com a líder dels Dire Straits.

http://es.youtube.com/watch?v=9XVVZPefbR4

MALA VIDA - El nou llibre de Carles Quilez a la UAB

2008-04-02T23:04:00.017+02:00

El periodista i escriptor Carles Quilez, tot un expert en qüestions de lladres i policies ha presentat avui a l'aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació el seu nou llibre MALA VIDA.

Carles Quilez ens presenta la seva nova obra, a través de la difusió d'un vídeo on quatre delinqüents explicaven les seves vivències i peripècies, i on aquest d'alguna manera justifiquen el per què havien entrar en aquest món, tot i que reconeixen que no era la millor manera de viure, i en la seva majoria es mostraven com a mínim empanadits d'haver-ho fet.

La presentació del llibre també ha tingut a un conferenciant de luxe, l'ex-cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jose María Mena, que és qui fa el pròleg de llibre de Quilez.

Entre els dos ens han acostat una interpretació més periodística que no policial, és a dir, tota la presentació s'ha dedicat a ensenyar als joves estudiants com ha d'intentar comunicar una crònica negre un periodista, i quins han de ser els seus valors per damunt de tot, i amb quines dificultats es pot trobar un periodista alhora d'explicar quelcom que pugui resultar molest per algú.

Quilez ha reconegut que l'honradesa i el respecte a la professió de periodista està molt bé, però que això en moltes ocasions toparà de front amb els límits i que si cal saltar-se'ls per que el producte final sigui el desitjat, cal fer-ho per damunt inclús del codi odeontòlogic d'un bon periodista.

Fent menció del llibre, a MALA VIDA, el seu autor Carles Quilez ens parla de set personatges que han marcat la història més recent de la delinqüència al nostre país, i on s'intenta d'alguna manera apropar-se a ells i treure'ls-hi les etiquetes que s'acostuma a posar-los pels mitjans de comunicació, és a dir, d'alguna manera humanitzar-los si es que això es possible.

Quilez explica que els nous delinqüents per exemple actuen de manera diferent a com ho feien els que es dedicaven a aquestes activitats als finals dels 70 o principis dels 80', ja que aquells tenien més enllà de la seva activitat uns codis de respecte interns que avui en dia ja no es respecten, elements com la auto protecció, no revelar les fonts que tenien, o no convertir-se en un "xivato" de la policia, en canvi segons reconeix el mateix Quilez, avui tenim uns delinqüents molts més tous i que no respecten als seus "companys".

Aquest llibre "La Mala Vida" és una continuació del que va escriure ara fa set anys que portava per títol "Atracadores", i que ja posava de manifest les diferències dels actuals "quinquis" amb els que hi havia fa uns anys.

Carles Quilez, retrata en aquest llibre el que segon ell mateix reconeix com delinqüents naturals, i sense additius, que ho són perquè ho volen ser. Tot i que una vegada més, com sempre acostuma a fer acusa a la societat de corrompre i que porta aquesta gent moltes vegades a aquestes situacions i que no tenen possibilitat de tornar enrere.

Tot i que també reflecteix casos on el delinqüent ho és per què vols ser-ho, sense que aparentment tingui cap necessitat de fer-ho, i això creu que també s'ha d'explicar que no sempre qui es dedica a delinquir té associat la necessitat imperiosa de fer-ho i que ho fa per gust, o per què vol guanyar diners de manera fàcil i sense esforç.

Aquest element és principalment el que critica Quilez que aquesta idea de guanyar diner sense esforç que la societat d'alguna manera ens ha inculcat a través de diferents fronts, es el que ha acabat per empènyer a aquesta gent a ficar-se en aquest món.

Un recull de la crònica negre del nostre país, on s'intenta donar un aire de normalitat i d'alguna manera apropar sense ornamentació tot el referent al món del lladres i assassins, intentant treure-li ferro i apropant els protagonistes a través d'entrevistes i el contacte personal que Quilez té amb molts dels protagonistes del seu llibre

Un llibre molt recomenable pels qui vulguin saber una mica més del per què i com una persona s'interna en aquest submòn de la delinqüència explicat des d'una perspectiva periodística, entenedora, propera i directa.

En resum la presentació del llibre Mala Vida a la UAB ha tingut molt de didàctica i de mestratge periodístic pels joves estudiants que es vulguin dedicar algun dia a explicar històries de "lladres i serenos". Però sobretot Carles Quilez ha transmés la idea que per ser un periodista d'èxit o com a mínim reconegut en el teu terreny professional, cal experimentar on es troba el límit de les coses, posar-se a prova un mateix i estirar la corda per tal d'arribar a la gent, i deixar els tabus i prejudicis enrere.
http://www.cadenaser.com/actualidad/audios/carles-quilez-nos-presenta-libro/csrcsrpor/20080206csrcsr_6/Aes/

Mort Salvador Escamilla - Un dels pares de la cançó catalana

2008-03-31T21:35:00.007+02:00

El passat divendres va morir Salvador Escamilla i Gómez, nascut l'any 1931 a Barcelona, aquest polifacètic personatge, va "tocar" molts dels terrenys culturals, i va ser un personatge clau en la promoció cultural del nostre país.

Va treballar com a locutor de ràdio, on va tenir un paper destacat en la promoció de la cançó catalana, al seu programa Radiooscope a Ràdio Miramar, on donava la possibilitat a joves cantautors de presentar-se en societat i que s'escoltessin les seves músiques, entre molts d'altres se'l coneix per ser el descubridor de J.Manuel Serrat.

També és autor de diferents discos com a cantant, i va arribar a enregistrar fins a setze discos.

Va rebre gairebé tots els premis possibles, entre els més destacats, el Premi Ondas a l'any 1968, a l'any 1994 va rebre també la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a la seva aportació a la cultural catalana i com a gran impulsor de la música al nostre país.

En resum un home que va posar a disposició de la cançó i de la música en català els mitjans perquè tot i que la dictadura ho impedia, aquesta tingués un ressò important i no es perdès en l'oblit.

Una persona compromesa, implicada i volcada per la cultural del seu país i que intenta promocionar tot i les dificultats del moment. Descansi en pau!!!

Concerts a BCN

2008-03-28T22:58:00.009+01:00

Barcelona viurà des del 4 d'Abril i fins el proper mes de Juliol un seguit de concerts d'allò més interessants i per a tots els gustos i públics. Entre els més destacats hi haurà el conjunt de rock català Gossos a l'auditori el proper dia 4 d'Abril, el mateix dia que Mala Rodríguez actuarà a l'Espai Movistar del Fòrum.

Un dia desprès el cantant sabadellenc Sergio Dalma presentarà també a l'auditori el seu nou disc "A buena hora". Quatre dies més tard serà el torn per a tres bandes que tocaran de forma conjunta, els Simple Plan, No Way Out, Falling Kids que actuaran a Razzmatazz.

Pels més nostàlgics de la música i amants de les cançons romàntiques un cantant llegendari de l'escena mundial com Paul Anka, actuarà a l'auditori el dia 13 d'Abril, i la cantant israeliana Noah que actuarà un dia abans el 12 al Palau de la Música. A l'Abril i també en el mateix escenari però concretament el dia 16, actuarà Pastora,

El mateix escenari que veurà el retorn del mític Fito Páez el dia 23 d'abril , diada de St.Jordi.

Els i sobretot les fans del grup Backstreet Boys també estan d'enhorabona perquè el grup californià torna a casa nostra i estaran en concert al Pavelló Olímpic de Badalona el dia 27 d'Abril.

El primer dia de Juny el ritme de concerts no decreix, i rebrem a emblemàtic Estadi Olímpic de Montjuich a un dels grups més importants del rock mundial Bon Jovi.

A mitjans de mes de Juny, d'altres grups i cantants amb força seguidors al nostre país com Radiohead o Avril Lavigne, també ens visitaran, els primers el 12 de Juny i els segons el dia 15.

I per acabar aquest repàs el dia 4 de Juliol, al Palau Sant Jordi, apareixeran Dani Martin i el seu grup el Canto del Loco, per presentar-nos peces noves i repassar els temes ja clàssics que els han portat a ser un dels grups amb més fans arreu de l'estat espanyol.

ELS FALSIFICADORS - 0scar a la millor pel·lícula de parla no anglesa

2008-03-28T21:06:00.008+01:00

Els falsificadors, dir. Stefan Ruzowitzky. Una pel·lícula ambientada al Berlín del 1936, on el protagonista Sorowitsch es el rei dels falsificadors de moneda. Aviat es arrestat pels nazis i portat a un camp de concentració on es obligat a treballar per a ells juntament amb un altre grup de falsificadors.Això suposa un dilema moral ja que cooperar amb els seus raptors allargarà la guerra i podria significar la victòria dels alemanys.

Amb un Oscar sota el braç, com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Els Falsificadors, és un altre film més que tracta el tema de l'Holocaust nazi, està basada en uns fets reals - al llibre autobiogràfic The Devil's Workshop, de Adolf Burger, i tracta sobre l'Operació Bernhard. La temàtica del Holocaust ha donat grans obres mestres, com per exemple: La llista de Schindler, El pianista, Valkiria, etc..

Els falsificadors, tracta sobretot de com el poder absolut i absurd sobre un altre ésser humà i tenir-lo sota un control absolut, fa d'alguna manera aparèixer els més baixos instints del qui té el poder, i alhora de com el paper de víctima impotent deshumanitza la dignitat de l'home, finalment de com la supervivència es pot acabar convertint-se en un negoci rendible.

La duració de la pel·lícula és de 98 minuts però no es fan gens curts, i segons els seu director no busca donar cap classe d'història, si no tractar temes universals per a un públic actual. Podem dir que no hi ha grans retrets que fer-li a la composició, té una producció sòbria i s'apropa d'una manera serena, e intenta donar més tocs més enllà del blanc i el negre en que està rodada la cinta.

La problemàtica que planteja es si necessari salvar-se un mateix costi el que costi i deixant de banda tots els teus principis o perdre la vida quan les oportunitats de sobreviure són gairebé nules.

Quan sobreviure és la clau, no hi ha ideals, ni personalitat que valgui i així ho posa de manifest Stefan Ruzowitzky, que ens apropa una visió propera i directa, i lluny de la grandiloqüència de Hollywood, es centra sobretot en els conflictes entre els personatges, tot i que d'alguna manera sacrifica una bona estructura narrativa, que acaba per fer previsible algunes de les coses que hi passen. Un aspecte a destacar, les interpretacions del semi heroi Sorowitsch (Karl Markovics) i dels seus companys, que tot i tenir alguns personatges no massa definits.

En resum una pel·lícula on tot es redueix a sobreviure, i que si d'alguna manera val la pena trair els ideals si això suposa salvar la vida, o dit d'una altra manera, si val la pena morir per uns ideals.http://www.estrenosdecine.net/modules.php?name=Peliculas&id=1684

TRES SÓN MULTITUD? - ENTRE POCS I MASSA-

2008-03-22T13:33:00.005+01:00

ENTRE POCS I MASSA, una obra d'Agustí Franch i dirigida per Jordi del Río, amb la col·laboració del director de porno en català, Conrad Son.

La Gina i l'Alfons són un matrimoni de mitjana edat amb una vida sexual rutinària. Tot i posar-hi imaginació, l'únic que se'ls acut per trencar la monotonia és ficar una tercera persona al seu llit, el Xevi i desprès d'estar tres hores fent sexe en forma de trio, els protagonistes no paren de capficar-se valorant aquest acte tan transgressor. Però la vida entre parella ja no serà mai més igual, degut a les conseqüències que aquest fet tindrà a les seves vides.

Una obra de teatre d'allò més divertida, on es posen al descobert totes les pors i problemes que sorgeixen a una parella amb anys de relació continuada. Hi apareix també els tòpics referents al sexe com el tamany del membre i la importància o no que té, el suposat toc lèsbic que tota dona té o la rutina i stress diari que influeixen en les relacions íntimes, o inclús la suposada fredor de la dona francesa en qüestions de sexe

La interpretació genial per part de tots els actors, començant per Carles Gilabert en el paper d'Alfons, el marit preocupat per la monotonia amb la seva parella i que està desitjant fer coses diferents amb la seva parella que l'ajudin a que ella sigui més atrevida en les seves relacions, en segon lloc la Gina , la seva dona que interpreta l'actriu Magali Mestre, una dona més preocupada per corregir les exàmens del seus alumnes que no d'examinar sexualment al seu marit de tant en tant, en tercer terme en Xevi ( Antonio Gonsalves) , el guaperes, l'expert i el company de feina de l'Alfons que al final es presta per fer el trio i ajudar el seu company i per últim la Montse, paper interpretat per Anna Bertran, i que passa de ser l'amiga "sortida" de la Gina a la persona que aconseguirà que la seva amiga disfruta per fi del sexe sense tabús ni pors.

Uns papers molt ben estructurats, molt creïbles i que ajuden a que en tot moment els personatges mantinguin un feedback amb el públic molt interesssant. Tocant un tema del que se n'ha parlat molt, com és el sexe, però on s'intercalen dos elements a priori tant difernets com són la comèdia i l'erotisme, tot i que en aquesta obra se'n parla de manera oberta, directa i sense embuts, però sense fer-ne un drama si no tot al contrari, amb clau divertida i desenfedada.

A l'obra hi podem veure diferents nus tant per part de les noies com dels nois, però es precisament la força del text i del que diuen que aquest fet queda en un segon pla, mentre que a l'erotisme a la televisió per exemple, seria un tant per cent molt elevat les escenes explícites, Entre Pocs i Massa busca precisament el contrari, entretenir amb el sexe, però sense fer sexe, i ho aconsegueix en tot moment.

Una funció més que recomanable per aquelles persones que vulguin passar una bona estona, que vulguin riure amb molts dels mites del sexe, on hi trobaràn situacions quotidianes on de ben segur ens hi sentirem en més d'una ocasió representats.

I per què no qüestionar-se si nosaltres possarien una tercera persona a les nostres relacions de parella!!! http://www.entrepocsimassa.com/

DIA MUNDIAL DEL TEATRE

2008-03-22T12:54:00.005+01:00

El proper dia 27 de Març es celebra el Dia Intenacional del Teatre, i en motiu d'aquesta celebració Robert Lepage ha signat un manifest que es llegirà aquest dia a tots els teatres del món.

MANIFEST INTERNACIONAL:
Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens dels teatres però de totes la que més em crida l'atenció és una que pren la forma d'una faula:
Una nit, en temps immemorials, un grup d'homes estavent reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contant-se històries. De sobte, un d'ells va tenir la idea d'aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l'opressor i l'oprimit, el déu i el mortal.
Avui dia, la llum dels projectors ha substituit aquella foguera inicial i la maquinària d'escena, les parets de la pedrera. I amb tot respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnología és a l'origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d'unió.
La supervivència de l'art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels gran reptes del seu temps i promoure l'harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d'apertura? Com podria jactar-se d'oferir solucions als problemes d'intolerància, d'exclusió i racisme, si , en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?
Per representar el món en tota la seva complexitat, l'artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d'aquest perpetu joc d'ombra i llum.
És veritat que de tan jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.

21 DE MARÇ - DIA MUNDIAL DE LA POESIA -

2008-03-22T12:29:00.008+01:00

El passat dia 21 de Març es celebra el Dia Mundial de la Poesia, a un país com el nostre on Jaume Oliver (Pere Quart), Pere Calders, Josep Maria de Segarra, Salvador Espriu o Martí i Pol, n'han estat autors tant prolifics, és obligat fer menció a aquesta celebració.

Un dia que celebra el dia de la poesia com quelcom que ajuda a la gent com a transmissor de coneixement, uns poemes que passen de pares a fills i que serveixen indubtablement com enrequiment de la nostra cultura. Felicitats a tots els poetes d'aquests país, ja siguin anònims o coneguts, la poesia es quelcom més que escriure, és transmissió d'alguna cosa que portés a dins i que intentes manifestar. Sovint qui s'autoanomena poeta, és vist com una persona extranya o diferent a la resta, però també sovint són persones amb un nivell cultural i una sensibilitat per damunt de la resta. http://www.unesco.org/poetry/bienvenue.php?initia=espanol

Yasunari Kawabata - La casa de les belles adormides

2008-03-20T16:48:00.006+01:00

La casa de les belles adormides. El primer escriptor japonès en obtenir el premi Nobel de Literatura narra en aquest llibre la història d'un petit hostal on els vells paguen per passar la nit al costat d'una noia nua i narcotitzada, a la qual es comprometen no tocar, per recordar anys passats. D'aquesta manera intenta recuperar per a ells el sentiment de joventut, un llibre sobre la sensualitat i l'efecte que aquest té sobre la gent gran, que en principi ja no en poden disfrutar tant com ells voldrien. http://es.wikipedia.org/wiki/Yasunari_Kawabata

Teatre a BCN

2008-03-18T22:24:00.013+01:00

La capital barcelonina està passant per un gran moment interpretatiu, en aquest moment hi podem trobar tot un seguit d'obres com el Llibertí; Un fill, un llibre, un arbre; Entre Poc i Massa i Ex que s'han convertint en grans èxits tant pel nombre d'espectadors com pel seu nivell a escena, amb actors de la talla de Ramon Madaula, Laura Conejero o Pep Anton Muñoz.

Però tampoc podem oblidar el teatre de petit format com el que hi ha al Teatreneu de la mà d'un l'espectacle molt recomenat i que ha tingut grans crítiques, tot i la seva recent posada en escena, es tracta de l'espectacle "La cocina de los monólogos". Us recomanem des d'aquest bloc que consumiu cultura i que aneu al teatre!!! http://www.teatrebcn.com

ELS 1O DISCOS MÉS VENUTS DEL MÓN DE LA MÚSICA

2008-03-18T00:23:00.007+01:00

Aquests han estat els deu discos més venuts de la història de la música, sembla mentida que Michael Jackson que té l'honor de ser creador del disc amb més ventes de tota la història de música hagi pogut acabar superat per les circunstàncies i hagi mort d'èxit. http://es.youtube.com/watch?v=AtyJbIOZjS8

O que un grup de rock dur com són el AC/DC hagin arribat a convertir-se en els segons a la llista de més venuts.

Sorprèn també que els Beatles no apareixen fins a la novena posició i que discos més recents com els de Shania Twain de l'any 1997 superin als herois de Liverpool.

Un fet també curiós que dues de les cançons més ben posiciones tinguin a veure amb pel·lícules i bandes sonores com són The Bodyguard, interpretada per Withney Houston ,la banda sonora de Dirty Dancing o les cançons de Febre del Sabado Noche amb John Travolta.

O que d'altres cantants com Meat Loaf, un cantant amb no gaire recorregut a nivell europeu, hagi venut una quantitat de discos tan elevada.

001 THRILLER Michael Jackson (1983) 002 BACK IN BLACK AC/DC (1980) 003 GREATEST HITS 1971-75 The Eagles 004 SATURDAY NIGHT FEVER (1977)
005 THE BODYGUARD Soundtrack (1992) 006 BAT OUT OF HELL Meat Loaf (1970) 007 COME ON OVER Shania Twain (1997) 008 THE DARK SIDE OF THE MOON P.Floyd
009 SGT.PEPPER'S The Beatles (1967) 010 DIRTY DANCING Soundtrack (1987)

"Allenrock" - El nou disc d'Estopa

2008-03-14T20:51:00.007+01:00

Estopa, el grup de Cornellà format pels germans Muñoz, ha tret nou disc, "Allenrock"

La nova aportació d'aquesta parella d'ex-treballadors de la SEAT al món de la música porta per títol "Allenrock" un nom que fa un homenatge a la ciutat que els ha vist crèixer i pels que encara no se'n hagin adonat, el nom sorgeix de donar-li la volta a la paraula Cornellà-Allenrock.

En aquest disc hi podem trobar la música que els caracteritza, molta guitarra i sons de percusions, un so que els ha definit com a grup rumbero, amb una manera molt peculiar d'entendre la música però que ha sabut arribar a la gent.

Les lletres seguin la línera que han seguit sempre tenen als joves i a la gent del carrer i les seves vivències, preocupacions i paranoies, la seva principal inspiració. Uns temes que porten per títol noms tan eloqüents com poden ser: "Rumba ke tumba", "La matraca" o "Pesadilla" entre d'altres. També inclou el tema que van popularitzar en motiu del Eurobasket de Madrid.

Aquest cop a part de composar les cançons, també la producció d'Allenrock corre a càrrec dels germans Muñoz, que asseguren que així els dona una llibertat d'acció que qualsevol altra manera no tindrien.

Estopa és sens dubte el grup que d'alguna manera ha heretat aquells ritmes de grups rumberos com eren "Los Chunguitos" o d'altres grups van fer tan popular a finals dels anys 70, és a dir, tot i que ells diuen que Camarón de la Isla, és la seva gran font d'inspiració, el grup del Baix Llobregat s'ha convertit en el gran referent a nivell estatal d'aquest tipus de música, que podríem anomenar com a rumba urbana.http://es.youtube.com/watch?v=doI_3iGypZI

Rodolfo Chikiliquatre - Buenafuente li marca un gol a TVE

2008-03-13T00:51:00.011+01:00

Els darrers dies al nostre país només es parla de les eleccions, això si mentre que d'una banda a la política ha guanyat quin més o menys les enquestes donaven com a guanyador, Zapatero, l'altra elecció ha estat polèmica, perquè hi ha hagut una sorpresa generalitzada, el motiu que Rodolfo Chikiliquatre representarà a TVE i a Espanya a la propera edició d'Eurovisió.
Per qui no conegui on comença la història, tot sorgeix del programa Buenafuente de laSexta, quan el presentador Andreu Buenafuente, comenta que TVE està buscant gent que canti per anar a Eurovisió i ell proposa que un dels components del seu equip, l'actor David Fernández, que crei un personatge i si presenti.

Aquest actor seguint la seva línia, doncs crea aquest personatge mitat Elvis, mitat reggetonero, amb una cançó més pròpia de un chiringuito de la platja a l'estiu, i fent servir noms populars com els de Zapatero, Rajoy, o frases tan conegudes com el : "Porque no te callas", i amb un ritme més propi del grups d'aquells ambulants que porten una cabra que no pas d'un cantant que busqui agradar amb la seva música.
Però que ha passat que TVE ha fet un programa que s'ha dit Salvemos Eurovisión, i ha deixat que la gent del públic pogués votar via telefònica per elegir la cançó que havia d'anar a representar Espanya, i és clar, com que la gent coneixia tota la trama orquestrada per Buenafuente, d'alguna manera han pensat fem-la grossa i han apostat perquè sigui Rodolfo Chikiliquatre qui els representi.
Tot i que és evident que d'alguna manera, ha jugat amb un avantatge que els altres concursants no ha tingut, la promoció paral·lela que li ha fet Buenafuente al seu programa, sortint molt sovint, e inclús algú posa en entredit el sistema de votacions, i s'està apuntant la posibilitat que algú proper a la productora el Terrat hagués utilitzat un sistema informàtic per que les votacions pel Chikiliquatre fossin moltes més de les que s'esperaven.
En resum a TVE el fet de per primera vegada elegir el seu representant de manera oberta i amb la participació del públic els ha sortit malament, però com que en Rodolfo s'ho ha guanyat serà ell qui ens representi.
Personalment, tampoc crec que hi hagi molta diferència entre ell, las Supremas de Mostoles, o les noies que cantaven el Dutty Free fa un parell d'anys i no sabien, reconegut per elles mateixes, res d'anglès.
Estic segur que la d'aquest any, i degut a la polèmica que ha sorgit arran d'aquesta elecció, la gala d'Eurovisió serà sens dubte un dels programes més vistos de tot l'any, i que no es tracta d'això? Si és un programa que realitzen totes les televisions d'Europa, el més important no seria que ens vegin quan més gent millor, deixant una mica de banda el motiu pel que ho fan!!!
http://es.youtube.com/watch?v=xGT7JfwW_Hc&feature=related

El Suplement Cultural de l'Avui

2008-03-12T20:12:00.008+01:00

El cultural del diari Avui, té un format força atractiu amb 20 pàgines a color, acostuma a centrar-se a cada una de les seves publicacions en un personatge en concret, per exemple en el seu darrer exemplar, entrevista a l'escriptor Josep Maria Espinàs. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a001.pdf

També cal destacar que a les pàgines inicials, dedica una secció a fer una crítica literària però no la realitza cap crític del diari, si no que et redirecciona cap a blogs de gent que dona la seva opinió sobre diferents publicacions recents. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a002.pdf
A la tercera pàgina i trobem una selecció de petites notícies culturals com premis i novetats, per continuar a la següent pàgina amb un escrit cada setmana d'un escriptor de renom, que reflexiona sobre la societat a l'actualitat, en aquesta última setmana hi ha un text de Jaume Cabré, la majoria d'aquests textos tenen a relació amb la literatura. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a004.pdf
Tot seguit fa un a través d'una crònica curta dels seus enviats especials a diferents ciutats del món, com New York o Londres, on ens parla de la situació cultural que estan visquen, quines tendències hi ha i quins llibres estan sent els més venuts a aquelles latituds. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a005.pdf
Cada setmana també tenim l'0pinió de diferents col·laboradors com Marius Serra i d'altres, i un parell de pàgines més també dedicades a tot el referent a la literatura a l'actualitat, així com una mirada al món del còmic.
A les pàgines anteriors a la entrevista principal amb l'autor de la setmana, acostumem a trobar una publicació anticipada, és a dir, ens avancen les novetats que sortiran al mercat en properes dates al nostre país. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a008.pd
Les dues pàgines centrals del suplement les dedica al escriptor Josep Maria Espinàs, i les seves reflexions, i les darreres es dirigeixen cap a una retrospectiva en el temps, d'escriptors que han perdurat en el temps.
La pàgina 16 la dedica especialment a situar les dues llistes, una de les publicacions més venudes, i l'altre de les més sol·licitades a les biblioteques. http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0228/080228sup_a016.pdf
I les darreres pàgines del suplement cultural hi trobem reflexions sobre el món de la creativitat en d'altres terrenys que no són el literari, és a dir, escultura, música o per exemple com aquesta setmana que parla d'arquitectura i de l'exposició al Caixa Fórum que enfronta aquestes dues disciplines tan similars però diferents alhora.
En resum en aquesta publicació hi ha força varietat, tot i que clarament tot el que té referència al món literari, hi té un element preferencial, tot i que elements com el teatre, les exposicions de pintura i la música també en són un element que podem trobar en aquest suplement.

Si observem bé el suplement, sembla que el tema central setmanal marca una mica la línea de tota la publicació, és a dir, si hi ha un escriptor d'alguna manera les referències que s'hi a tenen bastant a veure amb llibres i tot el seu món, mentre que d'altres setmanes si l'espai central l'ocupa una obra teatral, la resta de la publicació es dirigeix més en aquest vector cultural que en d'altres.

Pressing Catch - Cultura o espectacle de masses?

2008-03-12T18:22:00.016+01:00

Cal partir de la consideració que ha països llatinoamericans aquests tipus d'espectacles estan molt arrelats i que la devoció per ells es transmet de pares a fills, i per tant no és un espectacle de nova creació si no que té una tradició en el temps força estesa.

És evident, que aquestes reflexions obren una polèmica ja recurrent, entre el qui defensen que aquest tipus d'espectacle són productes culturals tan respectables com una obra de teatre, un llibre o qualsevol element de la cultura més tradicional, i els qui per contra afirmen que aquest tipus d'activitats no deixen de ser només espectacles destinats a un públic determinat, i que intel·lectualment no aporten res de nou.

Sóc un defensor del concepte de cultura popular, i entenc que és bo tot allò que tingui a veure amb la gent, els seus gustos, les seves tradicions i el seu dia, és a dir, un concepte força primitiu però que té a veure amb allò que es diu de que som el que som, però que també cal que defensem el que ens envolta, i que d'alguna manera ens ha influït per ser com som.

No entenc que algú pugui defensar una cultura d'alta volada sense tenir en compte a la gent, és a dir, no crec que ningú tingui la potestat intel·lectual per dir que es pot considerar cultura i que no.

Puc estar d'acord que d'alguna manera hi hagi aportacions culturals que intel·lectualment ens puguin fer pensar i d'altres que només siguin un entreteniment que no vagin més enllà d'aquí, però crec que defensar-ne una i criticar-ne l'altre seria fer-ne un sectarisme cultural que seria perjudicial per la cultura en general i la popular en particular.

En resum tot és cultura, una popular i arrelada al poble pel pas del temps i l’altre una cultura diferent, d’èlit que d’alguna manera la tenim allà per si la volem “consumir” però que d’alguna manera cal que la anem a cercar.
Aquesta segona moltes vegades té el perill que sigui d'alguna manera dirigida pels qui ( crítics culturals, directors de suplements, creadors d'opinió, etc..) que d'alguna poden tenir prejudicis, del que si és o no cultura.
Una altre discusió seria entrar a qüestionar si la franja horària en la que s'emet actualment aquest espectacle a la televisió del nostre país, és la més idònea, però és clar si s'ofereix aquesta hora és perquè hi ha un seguit de gent que ho veu.
És a dir, com sempre els shares i els espectadors són els que acaben per donar o no el seu vist i plau a aquest tipus d'emissions, i pel que sembla el recolzament, ja que s'ha convertit en el programa més vist durant la seva franja horària d'emissió, el dissabtes al migdia, sembla doncs que d'alguna manera les ganes de guanyar diners per part de les cadenes sempre són superiors a la reflexió de si s'han d'emetre a determinades hores o a unes altres, per evitar que els nens confonguin el que és un simple espectacle predeterminat amb accions preparades i on tot està sota un guió, i que intentin emular els seus herois.
Només queda fer-se la pregunta, tot i que és un espectacle a priori destinat a un públic adult, quin percentatge d'infants ho veuen cada cap de setmana?
http://www.youtube.com/watch?v=i0I1KAWCBy0

EN RECORD DE LES VÍCTIMES DE L'11-M

2008-03-11T20:12:00.011+01:00

Tothom estarà d'acord que no hi ha res més preuat que la vida, i que ningú a excepció del pas del temps o d'alguna situació no desitjada ens la pot treure.

Es per això que vull aprofitar aquest blog cultural, per transmetre la meva solidaritat a totes aquelles persones que van patir en primera persona l'atac terrorista del 11-M, del que avui tot just se'n compleixen quatre anys.

I alhora aprofito per refusar a tota persona o idea que entengui que defensar interessos d'un col·lectiu justifica d'alguna manera una acció que pugui causar mal i fins i tot provocar la mort d'una altra.

Qualsevol persona té dret a creure en quelcom i defensar-ho fins i tot amb vehemència, però mai utilitzant la força i les armes contra la gent simplement perquè tinguin un origen, una religió o una cultura diferents a la teva.

Visca la PAU i la LLIBERTAT!!!

- THE CURE- TORNEN AL NOSTRE PAÍS

2008-03-10T23:11:00.008+01:00

Avui dilluns 10 de Gener, a partir de les 21:30 al Palau Sant Jordi , el grup britànic THE CURE tornen al nostre país, en aquest concert d'avui han promés que realitzaràn la pre-estrena de algunes cançons que segurament formaran part del seu nou disc.

THE CURE, que arriba amb el seu líder el conegut Robert Smith, un personatge peculiar sobretot per la seva imatge peculiar amb la cara pintada i el cabell crepat a més de portar els seus llavis pintats d'un vermell intens.

THE CURE, ha tret al mercat 12 discos en els seus gairebé treinta anys de carrera musical, han estat sens dubte una de les bandes més influents del rock, juntament amb d'altres com U2 o REM i les seves cançons, tot i que sovint se'ls ha col·locat la paraula depriments i d'altres qualificatius que no els deixava massa ben parats, però el seu mèrit precissament ha estat que a pesar del temps que ha passat, moltes dels seus temes encara avui són recordats.

Tot i aquest èxit de THE CURE, s'anuncia que la d'avui podria ser l'última vegada que els veièssim en directe a la Ciutat Comptal, encara que aquesta podria ser la enèsima vegada que anuncien la seva separació que mai s'acaba de produir.

Robert Smith, és l'únic membre que queda dels qui van fundar la banda l'any 1979, però els fans de The Cure asseguren que no s'imaginen els THE CURE sense Smith, però de ben segur tampoc poden aconseguir fer-se a l'idea que Smith actui alguna vegada si no és sota el nom de la mítica banda.

http://es.youtube.com/watch?v=VrmqAMBuIWc

"TENIR UN FILL, ESCRIURE UN LLIBRE I PLANTAR UN ARBRE" -Tot el que s'ha de fer a la vida.

2008-03-10T21:24:00.008+01:00

Desde el 6 i fins el proper dia 30 de Març a la Sala Tallers del TNC, podem assistir a la representació de l'obra de teatre que porta per títol: "Un fill, un llibre, un arbre" , dirigida per Antonio Calvo i escrita per Jordi Silva.

Una obra on el protagonista principal, el conegut Peris del "Cor de la Ciutat" Pep Anton Muñoz, té una disputa interior i reflexiona sobre tot allò que ha fet i que creu que li queda per fer per tal de poder morir d'alguna manera en pau.

Pep Antón Muñoz realitza una interpretació magistral en aquest paper de personatge histriònic, desesperat i un punt exagerat, que tant li escau.

Qui ha ideat aquesta comèdia és Jordi Silva, que s'agafa a la dita popular que per morir tranquil s'ha d'haver plantat un arbre, escrit un llibre i haver tingut descendència, i a partir d'ella aconsegueix portar al protagonista a situacions inversemblants i molt divertides, amb uns tocs d'humor en alguns moments del·lirants, i que pretèn en paraules del mateix director: "és una crítica a la cultura de l'èxit que cada vegada s'està impossant més a la nostra societat".

En aquesta funció i podem trobar a més de Pep Antón Muñoz, a Jordi Andújar en el paper del seu fill, la editora/amant paper que interpreta Neus Quimasó i el seu amic Antoni que interpreta Pep Ferrer, tres actors més que ja han treballat plegat i que es nota durant la representació el feedback, i que aconsegueixen estar a l'alçada del protagonista de l'0bra.

Una obra molt recomenable, per aquelles persones disposades a riure, que els hi agradin les comèdies àcides i amb un tot d'humor negre molt interessant.

http://www.3cat24.cat/video/300809/altres/Un-fill-un-llibre-un-arbre-lesclavitud-de-les-metes-al-TNC

EL MOVIMENT FREEKE - Famosos a qualsevol preu

2008-03-06T22:50:00.012+01:00

El moviment Freeke, s'ha consolidat els darrers anys com un conjunt de persones i actes de dubtós bon gust la majoria d'ells, però que d'alguna manera estàven disposats a que la gent rigués amb les seves actuacions amb l'única intenció de tenir una recompensa a nivell de coneixement col·lectiu.

Aquest moviment deu el seu creixement principalment a la consolidació total del món de les comunicacions, alhora que també de la aparició de elements com internet i llocs on poder mostrar les teves ganes de popularitzar qualsevol cosa.

La pàgina Youtube, n'és un clar exemple, allà si poden trobar imatges de gent fent qualsevol cosa només en busca de notorietat.
Per tant el moviment friki, d'alguna manera tot i que en uns inicis s'entenia com aquella gent rara o inadaptada socialment, crec que en l'actualitat aquesta descripció no acabaria per ser massa acertada i si que podríem dir que freeke seria més la persona que està d'alguna manera disposada a que la resta de la gent la conegui, que busca la notorietat a qualsevol preu, també aquest un element a estudiar pels sociòlegs a l'actualitat.

Si fa uns anys ja es cantava a aquest país coses com: "Mama quiero ser artista", avui aquesta frase és més vigent que mai, i la majoria de persones que situem dins l'entorn freeke tenen a veure amb el món de la televisió i dels mitjans.

Una prova evident que tot aquest moviment friki té a veure amb les ganes de donar-se a conèixer a través dels mitjans, per exemple, el trobem al nostre país fa uns anys quan el periodista Javier Cárdenas que treballava al programa "Crónicas Marcianas" gran bressol del moviment va realitzar una pel·lícula FBI ( Frikis Buscando Incordiar) on realment l'únic interessant era veure com tot un seguit de persones es deixàven fer de tot, només per sortit a una pel·lícula.

Si partim de la base que tot és cultura, també el moviment freeke el podem considerar com a tal, ens trobaríem davant una cultura popular, destinat a un públic necessitat de riure amb les desgràcies dels altres o amb el poc sentit del ridícul d'alguns d'aquests personatges.

Però, al meu entendre, seria més un col·letiu de gent que cerca la fama i la notorietat a qualsevol preu que no pas gent que busqui que se la reconegui pel seu valor artístic o productiu a nivell cultural. http://es.youtube.com/watch?v=3ABir0aZNxw

CAÓTICA ANA - L'última pel·lícula de Julio Medem

2008-03-05T23:01:00.025+01:00

Caótica Ana és l'última pel·lícula del director basc Julio Medem, un film que dirigeix i dedica a la seva germana Ana, que va morir anys enrera.

El director ens apropa a Ana, la protagonista principal, una jove amb un esperit lliure que viu amb el seu pare d'origen alemany a una cova a la Eivissa post-heappie.

Ana és una apasionada de la pintura, però només es dedica a pintar per sobreviure als mercats per turistes de l'illa, fins que un dia apareix Justine, una dona dedicada a ajudar als joves amb talent que troba pel mòn. Justine ajuda a Ana econòmicament i la convida a que vagi a viure amb ella i la resta de nois a un centre per superdotats a Madrid.

A partir d'aquell moment Ana entra en una espiral de contradiccions i lluita interior per vèncer d'alguna manera les pors del passat i del futur, però tot això ho viu a través de vides alienes que no són la seva.

Caotica Ana és per tant el viatge segons Medem que la seva germana va fer dels 18 als 22 anys, un compte enrera personal, que la porta fins al 0 a través de la hipnòsis, i que gràcies a aquest fet Ana descobreix que ella no viu sola, que d'alguna manera li ha tocat viure a través del seus somnis diferents vides de dones que havien patit molt a la vida i que resten a la seva memòria i que aquest és el seu gran caos interior.

En paraules de Julio Medem: "Caótica Ana es una historia con la tragedia, conducida por la fuerza del optimismo y la necesidad de ser feliz de su protagonista".

Per ampliar el coneixement de la pel·lícula, en alguns moments de difícil comprensió si no coneixes la contextualització de la història tràgica de la germana de Medem i tot el que l'envolta, el director basc va escriure a més a més uns textos anomenats "Binomios" on despulla a tots els protagonistes de la pel·lícula amb gran perfecció, i d'alguna manera ajuda a entendre molt millor la trama de la que ha suposat la septima pel·lícula d'aquest director.

http://www.juliomedem.org/caoticaana/Files/binomios_caoticaana.pdf

Cal dir que és un pel·lícula força caótica com el seu títol mateix reflecteix però amb un rerafons d'homenatge a la seva germana emotiu i que arriba al espectador, un film colpidor i amb unes interpretacions d'un nivell acceptable.

Tot i que d'alguna manera l'escenografia, la fotografia i els ambients, així com l'element sonor i la música, eren semblants a d'altres películes anteriors del mateix director.

Al meu entendre li dona un toc característic a totes les pel·lícules de Julio Medem, que suposo que és el que ell d'alguna manera vol aconseguir, que veient una forma de fer les coses d'una manera determinada, de seguida sàpigues que ell està darrera d'aquesta producció.

En resum una producció més d'aquest controvertit director, molt en la línea dels seus films anteriors, com "La ardilla roja" "Los amantes del Círculo Polar" o "Lucía y el Sexo".

La Setmana del Llibre en Català

2008-03-02T12:45:00.003+01:00

Setmana del llibre en català
Del 29 de febrer al 9 de març, a l'avinguda de la Catedral de Barcelona, i del 22 de febrer al 2 de març i al Pati de la Misericòrdia de Palma, els llibres t'esperen. El fons editorial més important de llibres en català, on de ben segur hi podràs trobar tot allò que busques en literatura catalana.
Un any més s'uniràn llibres i festa, s'han preparat moltes activitats per a tots. Signatures, xerrades al Sofà806, espectacles infantils, una Lectura pública, el Dictat, un cicle de cinema... http://www.setmanallibre.cat/

NO COUNTRY FOR OLD MEN - La consolidació de Javier Bardem

2008-03-01T00:53:00.021+01:00

No es país para viejos. Una película dels germans Cohen e interpretada per Tommy Lee Jones, Javier Bardem i Josh Brolin entre d'altres actors de renom.

La història comença quan Llewelyn Moss (Josh Brolin) troba una furgoneta rodejada per varis homes morts. A la part del darrera hi ha un carregament de droga i dos milions de dòlars. Quan Moss agafa els diners, provoca una reacció en cadena de violència, que la llei, representada pel desilusionat sheriff Bell (Tommy Lee Jones), no el consegueix detendre.

Mentrestrant Moss intenta fugir del seus perseguidors, especialment del misteriós cervell de la operació (Javier Bardem) que es juga la vida dels altres a cara o creu.

La película posa al descobert la deliquència als USA i amplia el seu significat fins i tot donant constància de temes tans antics com la Bíblia.

Aquesta película, i gràcies al Oscar com a millor actor de repartiment, és la consolidació total de Javier Bardem com a un actor de futur al star system nord-americà. El paper que interpreta d'un assassí sense escrupols, que no té cap tipus de mirament i que no dubte en matar tot aquell que s'interposa en el seu camí.

http://es.youtube.com/watch?v=drJQS89ZYs8

Javier Bardem ha trobat en aquest interpretació un paper fet a mida, ja havia interpretat papers d'home dur com el que va fer a Perdita Durango però en aquesta película dels germans Cohen, es supera a si mateix, i li dona un toc molt personal i que només ell pot donar-li.

Es indubtable que des que el petit dels Bardem aparegués a Jamón, Jamón, la película dirigida per director català Bigas Luna i que va interpretar juntament amb la seva actual parella Penelope Cruz, ha demostrat que ha anat a més a cada interpretació que ha realitzat.

Papers com el de Reinaldo Arenas, o el del tetraplègic Ramon Sampedro, van demostrar que Bardem estava creixent com actor, i el premi rebut com a millor actor de repartiment, només fa que refrenar-ho.

Ara només ens queda esperar per saber si Javier Bardem s'acaba convertint en el substitut en els papers llatins que fins al moment semblaven reservats o per Andy García o Antonio Banderas.

FUJIMORI& MONTESINOS : Els excessos al Perú

2008-02-29T21:22:00.018+01:00

Mariposa Negra és un co-producció hispano-peruana de l'any 2007, un drama del director, Francisco J. Lombardi, interpretada per actors com Melania Urbina, Magdyel Ugaz o els coneguts actors catalans Lluis Homar i Montserrat Carulla.

Una película que ens explica la historia de Gabriela, una jove que està a punt de casar-se amb Guido, un conegut jutge, que és assessinat en estranyes cirscunstàncies.

La protagonista pretèn averiguar que ha passat i d'alguna manera netejar la imatge del seu novio, i es per això que inicia una investigació pel seu compte, durant aquesta investigació tindrà l'ajuda d'Angela una jove i ambiciosa periodista i també s'enfrontarà amb Osman, el director de un influent diari diari, que és fidel al règim de Fujimori i que d'alguna manera ajuda a encobrir el que ha estat clarament un crim d'estat, e intentant donar-li una visió de crim pasional en un ambient gay.

Per intentar demostrar la veritat del cas, Gabriela s'endinsa als baixos fonts del cercle que rodeja a Vladimiro Montesinos, ella per intentar revenjar la mort del seu novio només té un objectiu, matar sigui com sigui, al segon home més important del Peru en aquell moment.

Una película recomenable, per conèixer com s'actuava durant la dictadura d'Alberto Fujimori al Perú, i sobretot que feia l'home que tenia més força política en aquell Perú corrupte i repressor, Vladimiro Montesinos. Les interpretacions de les dues principals protagonistes Gabriela i Angela, estàn força bé, i tenen un nivell interpretatiu bo.

Okupes & Polícia

2008-02-29T21:19:00.010+01:00

CRÒNIQUES DEL 6 i altres retalls de la claveguera policial. Virus Editorial, Any 2006. Un llibre que té en el moviment okupa i anti-sistema la seva raó de ser, i que ens explica amb detall la repressió que ha patit aquest col·lectiu els darrers deu anys.

L'autor és David Fernández, llicenciat en Periodisme i en estudis de Ciències Polítiques a la UAB i membre de l'Ateneu de la Torna i que té antecedents penals per insubmissió al servei militar i d'altres actuacions de caire reivindicatiu, com per exemple, la protesta davant el consolat del Perú contra Fujimori l'any 1997.

Entre els anys 1999 i 2002 va treballar com a redactor a dos dels diaris perseguits pel jutge Baltasar Garzón, Ardi Beltza i Kale Gorria. Actualment és membre d'Entrepobles, de la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia i, a més, col·labora com a periodista al setmanari Directa, a la revista Illa crua i al periòdic quinzenal Diagonal.

En aquest cas crec conèixer una mica els vincles de l'autor amb el món que ens explica es bàsic per entendre el llibre en si mateix, una crítica de l'estat de dret que ens ha tocat viure, des de la perspectiva subjectiva d'una persona que pertany al moviment okupa i/o anti-sistema.

David Fernández ens explica que ha patit, segons es desprèn de la lectura, tot tipus de repressions per part del que ell anomena Brigada Especial VI, l'encarregada de fer el seguiment policial a aquests tipus de col·lectius i que aquest seguiment no sempre s'ha fet respectant els drets humans i la llibertat d'expressió que tothom té dret en una democràcia.

Un llibre dirigit sobretot a la gent que vulgui conèixer una mica més de tot l'entrellat del moviment okupa, de la persecució que han hagut de patir per part dels estaments policials els darrer 10 anys, i de la crítica que l'autor del llibre fa de la societat en que ens ha tocat viure, simplement segons ell mateix apunta, perquè no pensen com està establert i dirigit a per les màximes instàncies policials i partits polítics.

Això ara si toca...Llegir.ho!!!

2008-02-29T21:05:00.011+01:00

Jordi Pujol Memòries 193O - 1980. La biografia sobre Jordi Pujol i la seva etapa pre-política, que ha tingut en la persona de Manel Cuyàs, director adjunt del diari el Punt a Barcelona, l’encarregat de transcriure tot el pensament ideològic de l’expresident.

Un llibre que fa tot un recorregut per la vida de l’expresident de la Generalitat, i la seva trajectòria anterior a la seva entrada en política.

Un repàs que va des dels seus records d'infantesa repartits entre Premià de Mar i Barcelona, els seus primers contactes amb el món catòlic i quines vivències en va extreure d'aquesta relació amb l’església, també els seus primers passos dintre de l'escola on ja pertanyia d'alguna manera a diferents moviments culturals, i que posa de manifest el seu continu esforç per intentar d'alguna manera ajudar al país, ja sigui des del món empresarial o financer, o com explica la creació del seu partit polític Convergència i Unió i la participació en democràcia.

Uns textos que ens serveixen per conèixer una mica millor el per què de tot plegat, com i de quina manera s'ha forjat el caràcter i la manera de fer i d'actuar de Jordi Pujol.

I com el seu procés d'aprenentatge al llarg dels seus primers 50 anys de vida, li van servir per arribar a ser una persona respectada dins l'àmbit polític tant a nivell estatal com internacional.

Per tant en recomano la seva lectura, més enllà de la ideologia de cadascú per que se'ns dubte és un llibre molt ben estructurat, de fàcil lectura i alhora entretinguda ja que el seu autor, Manel Cuyàs, li ha sabut donar un toc de conversa amigable més enllà de la transcendència dels personatge en qüestió.

Aixì que com diria el protagnoista del llibre i refirint-nos a les seves pròpies paraules "Ara això no toca" ho podem substituir per un "Ara això si que toca. Llegir-ho".

Unes memòries que han de tenir una continuïtat en els propers mesos, en els quals Jordi Pujol intentarà explicar la seva trajectòria política en democràcia, que han suposat els seus 23 anys com a President de la Generalitat, i on segons paraules de l'ex-President: "Servirà perquè molta gent entengui per què vaig actuar com ho vaig fer i no de manera diferent".